Aquells a qui no ens agrada la nova campanya per fomentar la lectura que ha llençat (amb e, amb e, sí) la Generalitat tenim el magre consol d’aquest convenciment: és ben problable que sigui l’última.
En general la política funciona així: quan es fan públiques unes dades dolentes es mira de fer alguna cosa per capgirar-les. Els índexs de lectura són dolents? Doncs farem una campanya. Que ningú no pugui dir que no hi hem esmerçat recursos, que no hem pres alguna decisió per millorar aquests índexs.
El problema és que ja no falta gaire perquè els polítics deixin de preocupar-se perquè els índexs de lectura són baixos. No es llegeix. No es llegeix prou. Els joves no s’interessen per la literatura; els homes tampoc no gaire. En quin moment la situació serà irreversible? En quin moment ja no hi haurà res a fer i, per tant, ja no caldrà dedicar-hi esforços ni recursos perquè serà del tot absurd fer-ho?
Perquè si una problema no es pot resoldre, si una situació anòmala no es pot redreçar, els polítics deixen de preocupar-s’hi i miren de normalitzar l’anomalia. Imperceptiblement o no, l’anomalia passa a ser considerada un fet corrent, acceptat, assumit. S’ha acabat el problema. Els polítics ho tenen clar, i no són els únics.
Els primers anys de la gran escampadissa dels mòbils es feien campanyes perquè se’n fes un ús responsable, perquè no s’utilitzés en segons quins llocs, perquè no se n’abusés. Avui els mòbils són pertot i tothora; per tant, aquí ja no calen campanyes.
Doncs bé, en el cas de la literatura hi ha molts indicis que apunten a una irreversibilitat de la situació actual. A l’ensenyament primer van caure les llengües clàssiques, després li va tocar el rebre a la filosofia; les humanitats en pes han estat discutides, assetjades, ribotejades. La literatura és l’última peça que falta per caure, i ara que la base del mur ja ha estat minada, aprimada, no costarà gaire derrocar-la. La llengua ja cau tota sola des de fa dècades.
Tot hi ajuda, i més en el cas de la literatura catalana. Les universitats no paren de reduir el percentatge de classes en català, fins i tot quan es tracta d’assignatures on aquesta llengua sembla que hauria de tenir-hi una presència lògica. El Departament d’Ensenyament, davant la manca de filòlegs, contracta llicenciats d’altres especialitats perque imparteixin classes de llengua i literatura. Hi ha un cercle viciós que s’alimenta tot solet —amb les ajudes que calguin.
Podem donar moltes dades, aportar molts exemples, adduir un munt de raons que demostren que la situació no és reversible. No es tornarà a llegir més que abans, no es tornarà a ensenyar més literatura que fa uns quants anys, no hi tornarà a haver un bon domini de la llengua, un interès creixent per les humanitats. Fins ara l’Administració ha reaccionat amb campanyes, algunes de tan absurdes com regalar un llibre als infants que fan 6 anys, de tan inútils i mal pensades com la que aquests dies pretén promoure la lectura i acusar.nos de llibrèfils. I totes no fan res més que cobrir les espatlles del conseller de torn, justificar uns pressupostos i fer feliç algun dissenyador.
Quan el conseller de torn comprengui que ja no hi ha res a fer s’acabaran les campanyes. Aquesta última és la ranera de la lectura. Els qui llegim no hi hem de patir més del compte. Continuarem llegint. I, si en som capaços, mirarem de viure bé.
L'Acció Paral·lela 