Un clàssic del segle XXI

Quants anys han de transcórrer des de l’aparició d’una obra fins que aquesta pugui ser considerada un clàssic? Trenta? Cinquanta? Un parell de segles? Una obra no sol guanyar-se el dret a rebre l’epítet de clàssic fins que no ha passat un cert temps: prou temps perquè la crítica, els lectors i l’acadèmia arribin de forma majoritària a treure aquesta conclusió, a diferència del que passa amb les obres mestres, almenys avui dia, que apareixen com bolets i reben aquesta consideració des del primer moment.

Doncs bé, puc afirmar que acabo de llegir un clàssic: Austerlitz (Editorial Flâneur, 2018), la novel·la que W. G. Sebald va publicar el 2001, el mateix any de la seva mort. Aquest és, doncs, en la meva modesta opinió, un clàssic del segle XXI, un dels pocs, esclar, al costat per exemple del 2666 de Roberto Bolaño.

I la primera raó per la qual afirmo que Austerlitz és un clàssic té una base del tot subjectiva, com no podia ser d’una altra manera: mentre un llegeix aquesta novel·la no té mai la sensació d’estar llegint un llibre publicat al segle XXI, sinó una d’aquelles grans obres escrites en el període d’entreguerres o just després de la Segona Guerra Mundial —aquest immens tall mental forjat en el nostre imaginari cultural. És a dir, en una època daurada per a les lletres, poblada per grans autors i grans obres.

I dient això no vull dir, per descomptat, que sigui una obra anacrònica o que hagi envellit als ulls del lector del 2018; vull dir justament que la qualitat que desprèn, que el to que s’hi respira, que el talent de què vessen les pàgines amb què Sebald trena el relat la converteixen en una obra atemporal, decididament moderna i vigent, que defuig qualsevol cotilla i que no té res a envejar a les grans obres de l’edat d’or de les lletres europees del segle XX.

Però, de què ens parla Austerlitz? En general, com ha quedat demostrat en altres entrades del blog, m’agrada poc parlar de l’argument dels llibres. Qui vulgui saber de què va ho trobarà a la Viquipèdia, en altres ressenyes o en solapes d’edicions poc curoses (no patiu, no és el cas d’aquesta). Però saber de què va un llibre no sempre és una bona idea, com no ho és conèixer-ho tot d’un racó de món que voleu visitar gràcies a Google i a l’Streetview.

Qui o què és Austerlitz? Per mi és un to: el to amb què està concebut el relat, o més aviat el to amb què està concebut el passeig, un passeig per la història, per espais interiors i recòndits de l’ésser humà, per espais oberts i perfectament recognoscibles de la geografia europea, pels diferents paisatges —ah, els paisatges de Sebald!— que passen per davant de la nostra mirada. Una mirada que ara s’atura en un objecte insignificant, que fàcilment passaria desapercebut, ara en una construcció colossal, ara en un gest. Sebald ens arrossega cap a aquest passeig assossegat i intranquil·litzador alhora, ens introdueix enmig d’una llarga conversa i ens mostra un món que tan aviat s’allunya de nosaltres com a voltes se’ns apropa fins al punt que la visió arriba a incomodar-nos.

Si extreure frases aïllades d’un llibre és gairebé sempre un exercici absurd que descontextualitza passatges memorables i sovint els fa semblar ridículs injustament, en el cas d’Austerlitz l’intent està directament condemnat al fracàs. La prosa de Sebald, sòlida i consistent —i bella, un cop la jutgem a la llum de la traducció que ens ha proporcionat Anna Soler Horta—, no permet gaires frivolitats d’aquesta mena. Les frases, llargues i complexes quan cal, s’insereixen les unes dins les altres com les peces del mecanisme d’un rellotge, amb la mateixa precisió.

Comenceu-lo, si us ve de gust, llegiu-lo a poc a poc, i no n’extirpeu cap paraula. La recompensa us arribarà també completa.