Arran del comentari sobre la novel·la de Mònica Batet, he mantingut una interessant conversa amb un tuitaire molt relacionat amb el món dels llibres i de l’edició. I en la conversa ha acabat sortint la gran dicotomia que sol aparèixer sempre que es fa la crítica d’un llibre: la distinció entre dir «aquest llibre és bo / no és bo» i «aquest llibre m’agrada / no m’agrada». Dic «distinció», però volia dir «confusió». Perquè hi ha qui ho barreja tot (no pas l’amic tuitaire amb qui he conversat).
De fet, cada cop s’estén més la idea que no es pot afirmar que un llibre sigui dolent. Els qui pensen així defensen que qualsevol llibre, per fluix que sembli, inclou alguna cosa bona, i seguint aquest fil molts defensen que no val la pena fer crítiques negatives d’un llibre. Una de les conseqüències d’aquesta manera de pensar és que, davant d’una crítica negativa d’una obra qualsevol, n’hi ha que exclamen: «Doncs a mi m’ha agradat!»
Anem a pams. A mi m’agraden una pel·lícula com Transporter i el paper que hi fa Jason Statham, el darrer disc d’AC/DC o l’obra poètica de James Joyce, i tant la pel·lícula, com el disc, com els poemes es pot afirmar sense cap problema que són força mediocres. Ho sé, en soc conscient, i m’importa un rave. A tots ens agraden obres de tota mena que no defensaríem pel seu valor artístic. I no passa res.
Però és fals que no hi hagi obres dolentes. És fals que no hi hagi llibres mal escrits, o mal editats, o mal traduïts, dolents per una o altra raó. I se’n pot fer crítica, si un vol. Una altra cosa és si val la pena, si el moment és idoni, si el to és oportú, etc.
En aquest blog ja hem defensat la necessitat que existeixi una crítica literària consistent, que no es limiti a fer ressenyes positives de llibres. Però no puc deixar de donar la raó en molts aspectes als qui defensen que més val parlar de bons llibres i deixar que el silenci s’ocupi dels dolents, sobretot quan parlem d’obres contemporànies.
De tota manera, aquí sempre ens permetrem una excepció: el cas d’aquells llibres que ens semblin dolents o mediocres i siguin aplaudits i lloats per certs crítics, tinguin el beneplàcit de certs altaveus, i vagin obtenint l’aprovació infundada de la «massa» sense que ningú no digui les coses pel seu nom. No pas perquè nosaltres estiguem en possessió de la veritat suprema, no, no, sinó perquè d’emperadors que passegen despullats entre el públic entregat ja n’hem vist molts. Perquè hi ha llibres dolents. I perquè en això no hi té res a veure que ens agradin o no ens agradin —bé, gaire res.
L'Acció Paral·lela 