Homo Faber

Aquestes darreres hores convulses les he passat força allunyat de pantalles i dispositius mòbils, connectant-me de tant en tant a la xarxa a penes uns breus moments a fi que la desinformació no em fes sentir irresponsable o més alienat del compte. Perquè, si la informació ja em fa sentir molt alienat, no es tracta que la desinformació encara em faci sentir pitjor. Tot plegat és un precari joc d’equilibris, un intent de defugir actituds excessives condemnat al fracàs gairebé amb tota seguretat. No són temps per estar gaire contents, i tot el que es pot fer és buscar un mínim confort que no sembli gaire mesquí ni egoista.

El cas és que ho he aprofitat per llegir Homo Faber, de l’escriptor suís Max Frisch (1911-1991), un llibre que tenia pendent des de feia temps. En aquesta novel·la, Walter Faber ens narra la seva història, la història d’un tècnic que té una visió de la vida molt racionalista, pròpia d’un matemàtic. Ell és un autèntic homo faber, l’home que fa, l’home que fabrica, que creu en la ciència i en la tècnica. Però aquesta visió es veurà progressivament modificada per un seguit de circumstàncies que l’afecten de prop.

Com ja he aconsellat altres vegades, aquesta és una lectura que caldria encarar sense haver llegit prèviament cap ressenya que expliqui més detalls del compte de l’acció, ni tan sols la solapa del llibre, si el que volem és gaudir de la història i de com l’ha bastida l’autor sense que cap bestreta desbarati el pla traçat per Frisch per fer-nos entrar en el seu món. Per això no n’explico pràcticament res.

Homo Faber és una novel·la sòlida, ben assentada sobre la base estilística que Max Frisch teixeix a partir de l’alternança de frases breus, a manera d’acotacions teatrals, i passatges narratius més extensos, que es combinen amb uns diàlegs escassos però efectius. El resultat és un text ben travat que permet seguir el curs dels esdeveniments, els pensaments i els excursos d’aquest tècnic suís que es troba en la cinquantena, assetjat per reflexions com aquesta:

La superproducció natural (si continuem reproduint-nos sense aturador, com animals) portarà a la catàstrofe; no a la conservació de l’espècie, sinó a la destrucció de l’espècie. Quants éssers humans alimenta la terra? (…) És una qüestió d’espai vital. No hem d’oblidar l’automatització: ja no ens fa falta tanta gent. Seria més intel·ligent augmentar el nivell de vida. Tota la resta porta a la guerra i a la destrucció total.

(Homo Faber, Edicions 62, traducció de Judith Vilar)

Ens estem autodestruint? Aquests dies trobar un pensament d’aquesta mena en una novel·la sembla una casualitat morbosa, però la reflexió és del tot oportuna. Un reflexió que ens arriba per mà d’aquest autor suís que va conèixer els principals desastres del segle XX. Esclar que un suís havia de tenir-ne una visió particular: mirar-s’ho tot des d’una certa distància no vol dir que no t’hagi d’afectar, que no t’hi hagis de sentir implicat, que els fets terribles que contemples no t’hagin d’interpel·lar. Però la visió d’aquests fets i els efectes que provoquen han de ser per força diferents.

En l’obra de Max Frisch planen sempre uns dubtes sobre l’existència de l’home, sobre la seva identitat, sobre el sentit de tot plegat, que són el reflex d’aquesta mirada diferent, i Homo Faber n’és un bon exemple. Una lectura interessant per a aquesta mena d’estius que ens toca viure, o per a qualsevol altra època.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.