No una història qualsevol

«No explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res», diu en un moment donat el jove narrador de Lliçó d’alemany, i aquesta afirmació és la clau de volta per entendre el plantejament de la novel·la que Siegfried Lenz (1926-2014) va publicar el 1968, nou anys després de l’aparició de la gran obra de Günter Grass, El timbal de llauna.

Ambdues novel·les comparteixen alguns trets que les emparenten, com ara el fet que els dos protagonistes expliquen la seva història des dels establiments de reclusió on han anat a parar per actes que van cometre en el passat. Però, tot i els elements en comú que hi podem trobar, El timbal de llauna i Lliçó d’alemany són obres molt diferents pel punt de partida des d’on van ser concebudes, fins al punt que semblen de generacions ben allunyades. La novel·la de Günter Grass és una obra més arriscada, fruit d’una ambició literària molt elevada que recorda certa narrativa de la primera part del segle XX, fins i tot prèvia al tall en tots els sentits que suposa la Segona Guerra Mundial. Siegfried Lenz opta per un relat més convencional —o tradicional, si ho preferiu—, cosa que a priori no és necessàriament cap defecte però que, curiosament, confirma que aquesta novel·la està situada de ple en el més conservador panorama literari de la segona meitat del segle XX.

Repeteixo que això no és cap defecte. De fet, Lenz ens ofereix una narració sòlida i molt ben construïda; la història llisca amb la fluïdesa que els bons narradors saben imprimir als seus textos (reconeguem aquí la bona feina que ha fet el traductor, Joan Ferrarons, per a l’edició de Club Editor).

El protagonista, Siggi Jepsen, arran d’un càstig imposat pel professor d’alemany del centre on està reclòs, escriu el relat que llegim sobre una època determinada de la seva vida, que coincideix amb els dos darrers anys de la Segona Guerra Mundial i els primers temps de la postguerra. Siggi viu a Frísia, tocant a la Mar del Nord, a la zona fronterera amb Dinamarca. Viu a casa dels seus pares —ella, una dona que no és mou mai de casa; ell, un agent de policia. A poc a poc anirem coneixent un grapat de personatges d’una petita comunitat situada a prop de la costa, enmig d’un paisatge que Lenz descriu amb mestria, tal com també el pinta un dels protagonistes del relat, el pintor Max Ludwig Nansen. A Nansen li arriba de Berlín la prohibició de continuar pintant, i el pare de Siggi serà l’encarregat de comunicar-li l’ordre i vetllar perquè Nansen no trenqui la prohibició.

A partir d’aquí es descabdella el relat sobre aquella comunitat i aquell període en què la guerra començava a anar de mal borràs per als alemanys. I, tanmateix, al llarg de la novel·la trobem pocs soldats, presenciem escassos fets bèl·lics, a penes algunes escaramusses, algun bombardeig aïllat, fins a l’aparició d’uns quants soldats britànics quan ja s’ha produït la rendició dels alemanys. En cap moment no veiem soldats nazis, agents de les SS… A tot estirar, un vehicle d’on baixen quatre figures vestides amb jaquetes llargues de cuir. Podria semblar que en aquell racó d’Alemanya, envoltat de camps i de pastures, la vida fa el seu curs aliena als fets transcendentals que succeeixen ben a prop i a tot Europa. Però no és així: «No explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res.» Efectivament, el narrador ens parla de la seva història personal, familiar, de la seva vida camperola, perquè aquesta és la millor manera de parlar-nos del que realment està passant. Lenz no descriu les atrocitats de la guerra, els estralls que provoca el conflicte; no veiem anades i vingudes d’escamots nazis, no assistim a les tribulacions d’un exèrcit en hores baixes. És com si la guerra fos lluny. Però no: la guerra és allí mateix, ben present —el germà gran de Siggi és un desertor—, i l’existència del règim nacionalsocialista, l’asfíxia que produeix l’autoritarisme que marca la vida dels ciutadans, siguin o no adeptes a aquest règim, es fan paleses no pas gràcies als tancs ni a les esvàstiques ni a agents omnipresents, sinó per mitjà d’un parell d’individus tenebrosos i brutals: el pare i la mare de Siggi. Ells són la perfecta representació del règim i són els qui vetllen perquè tothom en aquella petita comunitat adopti l’actitud que s’espera de tots els alemanys: la que duu al compliment estricte del deure.

Per a aquest matrimoni, el sentit del deure passa per damunt de tot, fins i tot dels seus fills. A Lenz no li cal parlar d’esvàstiques ni de grans demostracions de poder; a Lliçó d’alemany tot és petit, domèstic, concret; el mal també. Els tres fills del matrimoni —Siggi viu a casa amb una germana també més gran, Hilke— només tenen al pensament la idea d’abandonar la llar paterna, on viuen sota l’opressió d’uns progenitors obsedits pel compliment del deure i que no poden suportar tenir un fill desertor, de qui reneguen. «Espero que sàpigues el que s’espera de tu», diu el pare a Siggi, a qui vol convertir en un delator que l’ajudi en la seva tasca de policia, que duu a terme amb un zel exagerat, fins i tot després de la derrota de l’exèrcit alemany i l’ensulsiada del règim nazi.

Al costat de la descripció del paisatge —la boira, les maresmes, la sorra, els dics, els turons ondulats, el gris omnipresent ens són presentats de manera brillant, amb tots els matisos—, el retrat d’aquesta parella és contundent i reforça la tensió del relat. Vet aquí una descripció de la mare:

Es va girar en sec i va tirar el cap enrere, tant com li permetia el monyo fixat amb un ret i que recordava un tumor, i d’una estrebada se’m va endur del jardí i de la festa. Aquella dona alta i plana de pit corria davant meu com una desesperada. (Pàg. 88)

El pare:

Vaig constatar que els nusos dels cordons li havien sortit igual de llargs, impecables. Li agradava que els nusos quedessin idèntics. I també li agradava la inquietud, la inseguretat que sabia infondre com un turment en la persona que tenia davant, només mirant-la: quan adoptava aquell posat, un deixava de pensar el millor de si mateix. (Pàg. 258)

Lliço d’alemany és una bona novel·la que ens parla d’una època dramàtica. A partir d’uns pocs personatges d’un poblet de Frísia ens descriu tot un país. Lenz narra amb ofici; només en alguns moments concrets s’entreté un pèl massa en detals que no tenen repercussió en la història, que no afegeixen res de destacable a l’ambientació, un defecte que comparteix amb bona part de la narrativa posterior a la Segona Guerra Mundial i que arriba als nostres dies. Amb tot i això, qui busqui una bona història ben explicada gaudirà amb aquest llibre. Qui prefereixi una literatura menys complaent amb el lector sempre podrà recórrer a El timbal de llauna.