El col·lapse de la poesia

Enguany, de nou, hem fet l’experiment: vam proporcionar una llista de cinc títols perquè els alumnes d’un curs de nivell superior de català triessin el llibre que havien de llegir; un dels cinc que els proposàvem era de poesia. No l’ha triat ningú.

Aquest és un fet que es repeteix any rere any. La poesia fa por. No: provoca pànic. Persones amb estudis, sovint universitaris, no es veuen amb cor d’encarar-se a un llibre de poesia encara que es tracti d’un volum de poesia narrativa, com era el cas. I és una llàstima, perquè estic convençut que tothom pot trobar un poema que li agradi, que li digui alguna cosa, que fins i tot pugui convertir-se en una veritable invitació a entrar en el món dels versos.

Només cal convèncer els porucs i els al·lèrgics als versos —perquè això que passa es pot diagnosticar perfectament com a al·lèrgia— d’aquesta veritat: dir que no ens agrada la poesia és gairebé tan absurd com dir que no ens agrada la música. Hi ha gent a qui no li agrada la música, cap mena, és cert, però aquests casos són raríssims. Al llarg de la meva vida només he conegut una persona que fes una confessió així, i fa tants anys que hi ha moltes possibilitats que hagi canviat d’opinió. Ara, també és raríssima la gent a qui li agrada qualsevol tipus de música; de fet, d’aquests no n’he conegut cap. Cadascú té predilecció per un o altre gènere musical. És fàcil que ens agradi molt un determinat estil i siguem incapaços de suportar-ne d’altres.

Doncs amb la poesia diria que passa el mateix. Qui diu que no li agrada —així, en absolut— no deu haver ensopegat mai amb el poema idoni. I alhora també és estrany que a algú li agradi tota la poesia que s’ha escrit i publicat. El dubte que sorgeix, però, és inevitable: pot sobreviure la poesia si provoca aquest pànic irracional en tanta gent? No està arribant al punt del col·lapse?

Divendres vinent, dia 5 d’abril d’aquest 2019 excessivament assolellat, una taula rodona debatrà sobre la supervivència de la poesia. Serà a les 18.30 h. A la Casa de la Paraula. A Santa Coloma de Farners. A continuació, per si de cas el col·lapse és imminent, Núria Candela dirà Joan Brossa. Tot això que tindrem. Ja ho sabeu (i si no ho sabeu, guaiteu aquí).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.