Vivim una època de recerca d’antídots, de necessitat de trobar la vacuna que ens lliuri de certs mals. En el camp de la literatura i les idees, els antídots hi són des del principi dels nostres temps històrics, de la nostra civilització: des de la Ilíada, els clàssics s’han convertit en una vacuna sempre eficaç que ens immunitza davant els atacs sempre presents, cada cop més furibunds, de la literatura fresca, liquada i intranscendent. Ara bé, de la mateixa manera que no tothom creu en la necessitat de les vacunes, no tothom sent que li calgui defensar-se d’aquests atacs. Cadascú farà el que li convingui, per descomptat.
En tot cas, aquests dies de confinament he gaudit d’un assaig que m’ha semblat un dels antídots més poderosos que he llegit darrerament contra el perill de perdre el temps amb una certa mena de lectures. Em refereixo a La poesia del pensament, que George Steiner, recentment desaparegut, va publicar el 2011 (traducció al català de Josefina Caball, Arcàdia, 2012).
En aquesta obra Steiner fa un repàs, des d’Homer fins als nostres dies, de la relació que han establert la literatura i la filosofia, una relació que comença amb l’ús inevitable de la paraula, de la gramàtica, i que s’expandeix a partir de les intencions semblants que de vegades han compartit filòsofs i poetes, a partir de les reflexions que uns i altres han fet per mitjà de les seves obres i, no cal dir, a partir dels contactes entre uns i altres i la influència que s’han exercit mútuament. És, per tant, un repàs al llegat filosòfic i literari que ens han transmès els qui ens han precedit, i que Steiner aprofita per mostrar la seva pròpia visió d’aquesta tradició cultural, sempre posant el focus d’atenció de forma especial en els autors i les obres que han estat considerats els cims d’aquest llegat.
Com no pot ser d’altra manera, La poesia del pensament és una lectura exigent, que demana al lector la màxima concentració, sobretot si no està avesat a la terminologia pròpia de l’assaig filosòfic, a fi de no perdre el fil i poder resseguir totes les connexions que Steiner estableix a cada moment. L’esforç, però, val la pena i queda a bastament compensat per l’enorme capacitat de Steiner de transmetre coneixement, de posar ordre en les idees, d’estimular el lector perquè s’endinsi per mons literaris complexos i gens complaents. Aquí no es fan concessions, ni el discurs s’adreça a ningú que persegueixi aquestes concessions quan tria les lectures que vol fer.
Diria que en els nostres temps ningú —o pràcticament ningú— no pot viure només llegint clàssics, llegint les grans obres de què ens parla Steiner. Tothom sent la necessitat de tant en tant de relaxar-se una mica, de prendre un cert contacte amb el que s’escriu avui dia. Però, esclar, aquesta no és la realitat. La realitat ens situa més aviat en l’extrem contrari: pocs lectors acudeixen alguna vegada a aquestes grans obres. Steiner acaba l’assaig reconeixent que els temps actuals, mancats de calma i de silenci, són poc propicis perquè es continuï creant obres on la reflexió i les idees se situïn a la base del text. No són tampoc propicis perquè aquesta mena d’obres trobin lectors. I el llibre s’acaba amb un intent gens convincent de veure una llum, un bri d’esperança enmig del camí.
És cert: la xerrameca, el soroll i la dependència absoluta de les pantalles, grans o petites, ens allunyen de la possibilitat de saber gaudir de tot un seguit de llibres que han sorgit de la reflexió i la capacitat somniadora de l’esperit humà. La prova és que certs intents recents de produir obres que puguem situar en el fil que ressegueix Steiner no són sinó mers pellingots ridículs que no diuen res ni duen enlloc. Tampoc a cap Atlàntida.
Ves, però, que aquest confinament no dugui alguna cosa de bo, si en comptes d’escriure, si en comptes de llegir n’importe quoi, ens dediquem a llegir el que de debò val la pena. Tasteu l’antídot, i ja direu.
L'Acció Paral·lela 