Doncs ja tenim aquí el guanyador del I Premi de Dietari de Confinament. El consell de redacció de L’Acció Paral·lela ens hem assegurat que tant l’autora del text com l’obra mateixa complien tots els requisits de les bases del premi. Efectivament, el text presentat no és ben bé un fragment de dietari, però a nosaltres tant se’ns en fot. De fet, els soferts membres del jurat, persones reputades del món de la cultura, n’havien triat un altre, però això dels premis literaris ja sabeu com va: mana qui mana. En fi, aquí teniu l’obra guanyadora:
Aplaudiments a les vuit
Finalment, vam sacrificar el gos, un bonic exemplar de Teckel que feia les delícies de grans i petits. Tampoc teníem els recursos suficients per alimentar-lo com calia. El vam repelar a consciència i el rostírem a poc a poc. No fou una peça gaire generosa per a tots, però en vam fer un parell d’àpats ben profitosos. Ningú no va fer-ne escarafalls, ni els més petits, que conservaven l’energia intacta i la gana pròpia de la seva edat. Començàrem, llavors, a estudiar l’avi de cua d’ull. Anàvem curts de provisions i, golafre com era, representava un jerolífic de càlculs díficils de resoldre. Ho vam fer ràpid, a consciència un cop més, i tot d’una va alleugerir-nos una cadira menys a taula, un plat menys per omplir. Amb un parell de sortides nocturnes, ben equipats, vam solucionar la qüestió. Ens sentíem forts, hàbils en discernir què calia i què havíem de suprimir. Si el confinament s’allargava més, estàvem atents i érem curosos amb totes les directrius que ens indicava el govern, sabríem entomar noves i dràstiques decisions.
Ningú no ho havia verbalitzat, però sabíem que la més petita seria el pròxim escull a esquivar. La situació era cruel, obstinada, i el curs dels esdeveniments, inescrutable. El que ens donava conhort en aquells moments, i tota la força per continuar, era la certesa que després de tot allò ja no seríem com abans. En sortiríem més forts, més dignes, més aptes per a suportar-ho tot.
Dorila Calau
L'Acció Paral·lela 