Na Dorila Calau strikes again

El lloc de cadascú

Havia plogut durant tres dies. Una pluja fina i obstinada. Aprofità la treva per sortir al pati i, malgrat el confinament, respirar l’aire fresc que hi passava. S’assegué, com de costum, als graons de dessota el finestral del menjador. Ja era fosc, una nit més, quieta i silenciosa. Lluïen les lloses ben regades i regalimava l’aigua a les teules del porxo que tenia al davant. Enfilà la mirada. De sobte, la va veure. Una rata grossa, encorbada i vil com un vell avar, que es desplaçava d’un extrem a l’altre del porxo, ben enganxada a la paret que feia límit amb el cobert del veí. 

Una esgarrifança de pànic i repulsió la va recòrrer de les cames fins a l’espinada. Entrà a dins, amb l’ànim desordenat. No podria explicar-ho a ningú. Tancà el llum de fora. La porta. I es quedà quieta, garratibada, enmig del menjador. Recordà que no era la primera vegada que en veia una, allà mateix, tot i que llavors es forçà a pensar que era un ocell nocturn, un caminaire endarrerit.

Pujà a l’habitació i s’enterrà dins el llit, ben capficada. Finalment s’adormí. Quan es llevà, revisà des de l’habitació la panoràmica del pati, escrutant amb condícia la teulada del porxo. El primer que faria quan pogués sortir seria comprar unes bones mates de menta. Havia llegit, no sabia ben bé a on, que l’olor de la planta foragitava les rates instintivament. Allò va tranquil·litzar-la. Es passà la jornada netejant les cambres, repassant calaixos i racons a la cuina i als lavabos, i al vespre s’adormí cansada i satisfeta, amb la sensació d’haver acomplert amb escreix la tasca del dia.

El mes avançava i els dies s’allargaven. Havien tornat el sol i els càntics alegres dels ocells. Havent sopat, amb mitja copeta del vi que havia destapat per acrèixer l’ànim, sortí al pati. S’assegué als graons. Observava, amb recel, la teulada del porxo. I un altre cop va veure l’animal. Aquesta vegada n’eren dues; una adossada a la paret del veí i l’altra que temeràriament s’abocava a l’extrem més baix de la teulada, com si valorés saltar al terra del pati. Abans d’aixecar-se d’una revolada i amb els pèls del coll eriçats com un raspall, va distingir clarament uns ullets de botó que la miraven fixament.

No va dormir en tota la nit. L’endemà, amb totes les precaucions que calia, demanaria als veïns si també ells havien vist rates als seus patis i de pas els demanaria que prenguessin mesures. Ningú no n’havia vist. El veí de l’esquerra, fins i tot, aprofità per fer-ne broma.

Repetí, amb escrupolós ritual, les tasques de neteja i desinfecció de la casa. Retirà del celobert el petit cistellet on hi guardava les cebes i patates, no fos cas que cap bestiola n’ensumés l’olor.

Tot d’una, el confinament se li va fer més dur i solitari encara, amb prou feines s’atrevia a sortir al pati, màxim una estona quan hi picava el sol. La resta de les hores se les passava escodrinyant l’exterior, parapetada a la finestra del menjador. Abandonà la lectura, l’elaboració de receptes de cuina i descuidà la higiene en general. Només es distreia mirant la pantalleta del mòbil o l’ordinador. La paraula rata coronava totes les recerques que feia per internet.

Un matí resolgué que no n’hi havia per tant. Tornà al pati, a prendre l’aire, i descobrí uns cagallonets petits i negres sobre els graons. Els recollí amb esglai i ja morta d’angúnia es fixà en unes petites marques, com d’esgarrapades, al llistó de fusta de la porta. Abaixà la persiana del tot. Ja no va fer més vida al pis de baix. Hi feia petites incursions, just per arribar fins a la cuina, i s’instal·là al pis de dalt. No gosava trucar a ningú, no aconseguiria expressar amb paraules el que li estava passant. L’haurien pres per boja. Apagà el mòbil i el desà en un calaix. 

De nit, amb el nou silenci que s’havia imposat arreu, ella continuava sentint remors, corredisses, rosecs.

No sabria dir quants dies havien passat. A la cuina les provisions s’havien amagrit considerablement. Fent el cor fort, decidí dutxar-se, restablir-se mínimament i sortir de casa per anar a comprar. L’aigua tebiona i l’olor del sabó la van fer sentir persona, poderosa un altre cop. S’estava aixugant els cabells quan, tot d’un plegat, sentí uns copets a la finestra del bany. No s’ho podia creure. No podia ser veritat. Fins a l’ampit de la finestra, que donava a una petita galeria del celobert, havien pujat. Les rates. Del manyoc bellugadís de bigotis, cues i pèls repugnants en sobresortia la que hi havia amorrada al vidre, empenyent. Li estava ensenyant les dents.

Sentia que es desplomava, que les cames ja no eren seves, i que la vida se li havia fet molt prima. Res ja no li pertanyia, la llibertat era allà fora, àvida i vigorosa. S’havia convertit en la darrera i patètica guardiana de la seva pròpia gàbia. Què fora el més senzill? Què era la normalitat? 

Ho havia perdut tot: el company, la feina, l’enteniment. Ara només li calia perdre la por. I obrí la finestra.

Dorila Calau

 

Versió en alemany a càrrec de Matthias Friedrich

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.