«Passar, parlar», dèiem l’altre dia a propòsit de Jaccottet, de Gracq, de poetes i narradors que han caminat per paisatges molt concrets i que ens han explicat què hi han vist, què els han suggerit els llocs per on han passat, quines descobertes hi han fet. Sospitem prou que de vegades el passeig ha estat del tot premeditat, o fins i tot que no ha estat sinó una excusa per parlar-nos de tot allò que l’autor volia dir-nos.
Doncs bé, en aquella llista d’escriptors no hi podia faltar W. G. Sebald, que amb Els anells de Saturn se’ns revela com un excursionista particular i un narrador excepcional. Això ja ho sabíem, esclar. Des de l’any 2018 hem pogut llegir i rellegir tant com hem volgut Austerlitz, la seva obra cabdal, gràcies a l’Editorial Flâneur i a l’Anna Soler Horta, que en va fer la traducció al català. Ara, traductora i editors s’han tornat a aliar per oferir-nos aquest nou esplèndid volum en què Sebald descriu la seva «peregrinació» per un racó força deshabitat de la costa est anglesa. Una peregrinació que no és només per llocs físics, sinó també per diferents moments històrics, i amb la qual Sebald ens permet acompanyar-lo en la seva descoberta de tota una sèrie de fets, d’obres, de personatges, d’indrets que configuren un retaule formidable, que no deixa de ser esglaiador, de la nostra civilització.
L’ excursió té lloc al comtat de Suffolk i comença l’agost del 1992, tal com se’ns indica a la primera frase del llibre. La data és rellevant perquè quan llegim Sebald, nascut l’any 1944, tendim a oblidar que va produir la seva obra narrativa a finals dels vuitanta i, bàsicament, durant els anys noranta del segle passat, i que Austerlitz va aparèixer publicada el 2001, just abans de la seva mort prematura. I tendim a oblidar-ho perquè la sensació que ens envaeix en llegir-lo és que som davant d’un clàssic, davant d’un autor tan singular, tan irrepetible i tan bo que no ens sembla que pugui pertànyer a la nostra època. Per això no ens deixa de sorprendre que Els anells de Saturn aparegués per primera vegada en alemany el 1995, o que Austerlitz sigui una obra del nostre segle.
El relat, doncs, arrenca l’agost de 1992, però, abans que sapiguem res dels llocs que visitarà el narrador, aquest ens assabenta que un any més tard va caure malalt i va haver de ser hospitalitzat; havia quedat pràcticament immobilitzat, un fet que el duu a parlar-nos de Michael Parkinson, un personatge que també solia fer excursions a peu motivades per les seves recerques, i de la professora Janine Dakyns, bona amiga del primer i gran especialista en Flaubert. Tots dos havien mort en poc temps de diferència, però seguint el fil de les seves recerques Sebald va a parar a Thomas Browne, un metge i escriptor del segle XVII, i d’aquest a Rembrandt, Descartes, Borges… Comença així el perible per èpoques, llocs, obres, que Sebald enfila dins la narració amb el seu estil únic, insòlitament fluid. Al lector li fa sempre la sensació que està immers dins un relat, que li estan explicant una història, un conte, per bé que les dades, la informació, la quantitat de coneixement que acompanyen aquest relat i li donen cos siguin immenses. El to, crepuscular, també ve marcat perfectament des d’aquestes primeres pàgines: malalties, decessos, decadència són mots i estats que van apareixent mentre la narració avança. Que sapiguem, a Saturn no hi ha pas indicis de vida.
Com la cua d’un vestit, les ombres nocturnes s’arrosseguen per l’esfera terrestre, i continua Browne, com que gairebé totes les criatures, meridià rere meridià, s’ajacen després de la posta de sol, si acompanyéssim el sol ponent podríem veure el món que habitem ple tothora de cossos ajaguts, com si els hagués segat i collit la dalla de Saturn —un cementiri interminable per a una humanitat epilèptica. (Pàg. 87)
En el segon dels deu capítols en que està dividida l’obra tornem a l’agost del 1992 i, ara sí, ens assabentem que el narrador es dirigeix a Lowestoft procedent de Norwich. Des de la modesta i vinguda a menys localitat de Lowestoft anirà resseguint la costa en direcció sud. Acompanyarem Sebald en les seves marrades per carreteres i corriols, prats i jardins, platges i maresmes, camp a través, i en les visites que fa a monuments i ruïnes, antigues mansions i edificacions que tenen un passat que sovint ens serà també narrat: sabrem qui hi va viure i prosperar, qui va patir la decadència i va morir entre aquelles parets; quins lligams s’hi establien amb el món exterior. Coneixerem la història de famílies i llinatges, l’auge de grans fortunes i l’ensulsiada posterior.
A voltes Sebald també visitarà algun amic que viu a la zona. Amb uns i altres, el passeig per aquell racó de la costa est d’Anglaterra es convertirà en un passeig per l’art i la literatura, per la història —per descomptat, pels grans desastres de la civilització humana, que inevitablement passen per les grans guerres del segle XX, l’Holocaust, els Balcans, però també pel convuls i desconegut segle XIX xinès, pels estralls que la colonització va fer a l’Àfrica, pels Estats Units, etc.—, en definitiva, per la condició humana en tota la seva dimensió.
La vida, escriu a la seva atractiva tia Marguerite Poradowska, que acaba d’enviudar i resideix a Brussel·les, és una tragicomèdia —beaucoup des rêves, un rare éclair de bonheur, un peu de colère, puis le desillusionnement, des années de souffrance et la fin— en què, per bé o per mal, cadascú ha de fer el seu paper. (Pàg. 128)
Al llarg d’aquest passeig, del recorregut que ens proposa Sebald, assistim a moments d’una intensitat altíssima, en què el lector es pot sentir commocionat pel que s’explica. Hi ha pàgines on la descripció del paisatge —sempre dramàtic— guanya protagonisme; en d’altres ho fan les històries personals que desfilen davant els nostres ulls. No tot el llibre, però, manté la mateixa intensitat. Un té la sensació que des de la pàgina inicial hi ha un in crescendo que no s’atura durant dues terceres parts de la novel·la. A partir de llavors ve una baixada suau fins al final, aquell desinflament que trobem també en algunes grans simfonies —ara em ve al cap la quarta simfonia de Xostakóvitx—, just abans del final, una distensió, si més no il·lusòria, que ens ajuda a fer-nos càrrec del que acabem d’escoltar o, en el cas que ens ocupa, del que acabem de llegir.
Tots els mecanismes que Sebald posa en joc a Els anells de Saturn els afinarà definitivament en la seva obra mestra, Austerlitz. El nivell, però, ja és estel·lar.
L'Acció Paral·lela 