Ah, el món d’ahir! Què se n’ha fet! Que recurrent que és aquest pensament en els dies que ens toca viure. Fins a quin punt s’ha arribat a intensificar i a fer present arran de la pandèmia! Però el fet és que el plany ve de lluny. Fa anys que trobem a faltar xarxes que parin el cop si ens estimbem, agafadors segurs cap on estirar els braços en cas de perill: un sostre decent, una feina prou estable, un país que sembli que funcioni, uns poders econòmics mantinguts a ratlla, criteri, valors, ànsies de descoberta i llibertat de debò… Ens estranya i tot que encara siguem capaços de surar en les aigües pantanoses en què s’han convertit els temps líquids dels nostres dies. El món d’ahir se n’ha anat per sempre… de nou.
Perquè ja se n’havia anat, ja s’havia esvaït per als qui cap al primer terç del segle XX miraven enrere i buscaven, entre les cendres, un passat brillant, esplendorós i, sobretot, segur i estable. Quants escriptors no van aturar-se a contemplar una imatge que ja tan sols existia en el seu record! Des de l’imponent exercici de memòria de Proust, fins al nostàlgic àlbum de fotos de Zweig —sovint trucades, com ja deixava palès Klaus Mann i, més recentment, Antoni Martí Monterde—, són molts els qui van veure’s impel·lits a escodrinyar els records i plasmar el que veien, a voltes amb la intenció de trobar en aquell passat gloriós les causes d’un present depriment i d’un futur que, a les portes de la Segona Guerra Mundial, s’anunciava infaust.
Aquell és per a nosaltres el món d’abans-d’ahir, ja. Però en ple segle XXI estem en disposició d’entendre prou bé què devien sentir tots aquells escriptors i intel·lectuals. Un dels més destacats va ser Joseph Roth, de qui L’Avenç acaba de reeditar la seva obra més destacada: La marxa Radetzky (traducció de Jaume Creus). El ritme de la reaccionària i exaltadora marxa que Johann Strauss va compondre el 1848 per honorar un victoriós militar austríac, i que és la tradicional cloenda del concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena, presideix la trajectòria de tres generacions de la família Trotta. Les arrels de la nissaga s’enfonsen en la pagesia eslovena, però un incident a la batalla de Solferino fa de Joseph Trotta un heroi que rebrà el favor de l’emperador Francesc Josep I per haver-li salvat la vida. A partir d’aquí, la vida dels Trotta queda marcada per aquest fet i correrà paral·lela a la sort de l’emperador, que allargarà el regnat durant set dècades, fins a la seva mort el 1916, en plena Gran Guerra.
La novel·la ens narra sobretot la trajectòria de Carl Joseph Trotta, net de l’heroi de Solferino, personatge indecís, tocat per un fastig vital que el duu a no fer res de bo i a fer sempre tries desencertades. El seu pare, un cap de districte rigorós en el tracte i en la feina, de costums sòlids i ben arrelats en una tradició de la qual és un ferm mantenidor, es desesperarà amb la indolència del fill, un tinent que no sap ben bé què hi fa a l’exèrcit. Tant per a l’un com per a l’altre, però, i per a la resta de personatges que desfilaran davant dels nostres ulls, el que s’acosta és l’ensulsiada definitiva, una catàstrofe inimaginable per a la majoria d’ells que s’endurà per endavant el vell món, i, amb ell, les tradicions, l’honor militar, l’emperador, l’Imperi i les velles maneres de viure, mentre l’orquestra continua interpretant als carrers la triomfal marxa Radetzky.
Aquesta és una gran novel·la, indiscutiblement. La prosa de Roth —sota la batuta de Jaume Creus— és fluida, lluminosa, sovint brillant. Roth no és d’aquells autors que es limiten explicar una història; sempre hi trobem alguna cosa més, un pensament camuflat que ens fa somriure, un comentari afilat que es clava a la diana. I això que el relat queda circumscrit a uns personatges i a una esfera molt determinats: els Trotta i l’ambient militar. És un món petit, resclosit, que de vegades ens pot provocar una certa sensació de déjà-vu: oficials que juguen a cartes i perden grans quantitats de diners, que beuen massa i es barallen per qüestions d’honor. Però Roth té molt clar el món que ens vol mostrar, que encara que sigui xaró i conservador dona marge a un punt de despreocupació i banalitat, cosa que ja no passarà amb el nou món que arriba.
A la contrada va ser la primera vaga. Les autoritats polítiques es van espantar. Estaven acostumades des de feia desenes d’anys a organitzar tranquils censos de població, a festejar l’aniversari de l’emperador, a participar en l’allistament anual de reclutes i a enviar a governació informes calcats. De tant en tant, detenien ucraïnesos russòfils, un popa ortodox, jueus capturats fent contraban de tabac, i espies. Des de feia dècades en aquella contrada es netejaven crins que s’enviaven a Moràvia, Bohèmia, Silèsia, a les fàbriques de raspalls, i d’allà retornaven els raspalls acabats. Feia anys que els obrers tossien, escopien sang, emmalaltien i morien als hospitals. Però no feien vagues. (Pàg. 225)
En el fons, Carl Joseph Trotta no és sinó un d’aquells somnàmbuls que trobem a la trilogia de Hermann Broch, un personatge que podria aparèixer a la primera part: Pasenow o el romanticisme. Les obres de Roth i Broch tenen certament força punts de contacte. Ara, en Broch l’ambició és descomunal, superior, i les dues segones parts de la trilogia acaben configurant un retrat de l’època més complex i profund, més dur i aclaridor.
En qualsevol cas, La marxa Radetzky és un clàssic que ens parla avui del món d’abans-d’ahir, potser per oferir-nos el trist consol de comprovar que el món fa molt de temps que se’n va en orris. Tan sols hauríem esperat que en aquesta nova traducció que ens ofereix L’Avenç no hi haguéssim trobat certes errades de llengua o de picatge. Però corren aquests temps, ves.
L'Acció Paral·lela 