Els llegats

Després d’haver llegit Els llegats de Lluís Calvo (Arcàdia, 2021) és forta la temptació de transcriure una enfilall de citacions extretes del llibre i deixar que l’obra ens parli amb les seves pròpies paraules. De fragments seleccionats no en falten: aquest assaig ens proporciona a balquena frases lluminoses que voldrem subratllar i difondre perquè molta altra gent les coneguin. Però procedint així no faríem sinó fragmentar un discurs ben travat que denuncia justament, entre moltes altres característiques dels nostres temps, la fragmentació en què han caigut el coneixement, la cultura, el saber.

Com a assaig que pretengui sacsejar el lector i fer-lo pensar sobre el paper de la tradició i l’estat actual no ja de la cultura, sinó de tot un conjunt d’elements que configuren la nostra civilització, només té un problema: hi estàs d’acord amb tot. Esclar que això no és culpa de Calvo, i que vulgui sacsejar el lector ho diem nosaltres; és més probable que la reflexió que duu a terme la faci en primer lloc per a si mateix, per bé que la decisió de donar-li forma de llibre i, finalment, fer-la arribar a l’editor ens permet compartir-la com a lectors, per la qual cosa li estem immensament agraïts. En qualsevol cas, Calvo trena un discurs que, tot i ser clarament benjaminià en el fons, avança ondoyant, que diria Montaigne, deixant anar fils que reprèn repetidament, idees sobre les quals torna, en un vaivé que ens ajuda a anar interioritzant el pensament que travessa l’obra.

Calvo comença preguntant-se què n’hem fet del passat: què en recordem, què ens n’arriba, què n’hem oblidat. És la pregunta que desencadena tota la reflexió i, alhora, l’encamina per la sendera que va desbrossar Walter Benjamin, especialment amb les seves tesis sobre la història (que ara tenim a l’abast gràcies a l’esplèndida edició de Flâneur). Després d’insistir en la necessitat de rescatar de l’oblit els vençuts i els silenciats, i de recordar qui escriu la història, qui defineix els cànons i qui estableix què passa a formar part de la tradició, Calvo s’encara —i ens encara com a lectors— amb una dicotomia que cal vèncer: ni la tradició pot ser un bagatge elitista, incontestable i modificable, a l’abast de ben pocs, ni la nostra civilització pot viure completament d’esquena a tot el que implica aquesta tradició, ignorant-la o menystenint-la, si no volem que el món que coneixem no vagi definitivament pel pedregar.

La tradició no pot basar-se en un sistema jeràrquic i vertical, en què es veneren persones i obres com si fossin incontestables, però tampoc no pot esvair-se en el present més immediat. La tradició tampoc no és un sistema fet a mida, en què un mateix, o bé una comunitat determinada, pot anticipar el discurs públic que ha de restar després de la mort. La tradició és plural. La tradició implica un conjunt de bagatges, de sapiències, d’elements susceptibles de ser transmesos. I per aconseguir aquest substrat és requereix una continuïtat en el temps, una successió d’instants que conformin diferents camins i un conjunt plural de trajectòries. L’important, en aquest cas, és afrontar les clivelles i cauteritzar-les. Reparar els talls. Uni, recosir i recompondre els fragments sense caure en cap pretensió despòtica de totalitat, sinó actuant a través d’il·lusions, de punts d’acoblament, de nexes, de semblances i de parentius. (Pàg. 226)

A partir d’aquí, Calvo dissecciona des del punt de vista cultural i social l’època que vivim. Molts dels problemes que patim arrenquen de les dues grans guerres que van sotraguejar la primera meitat del segle XX, malgrat que alguns autors com Balzac o Oscar Wilde ja havien intuït quin mal patia l’home sorgit de la Revolució Francesa. Per una banda, a causa dels grans desastres del segle passat, s’estén la desconfiança envers les institucions que fins a un cert moment havien mantingut l’autoritat i el prestigi als ulls dels ciutadans; el passat, a més, es converteix en un temps que cal deixar enrere, que convé oblidar. Tot plegat, amb l’ajut inestimable de les noves formes de vida i d’un capitalisme que accentua el caràcter individualista de l’home contemporani, instal·lat en un presentisme que el duu a rebutjar tot allò que impliqui perdre el temps, és a dir, accions com ara mirar enrere o pensar gaire en el futur. Tot el que s’ha esdevingut les darreres dècades ha alimentat el narcisisme, que s’ha estès com una pandèmia aprofitant les noves corretges de transmissió de fets, sabers o vel·leïtats del nostre temps: Internet i les xarxes socials, que compten, no cal dir, amb la força de l’arma definitiva, el telèfon mòbil.

Recolzant-se en els diversos autors que cita, Calvo descriu molt bé el moment actual, analitza els perills a què ens enfrontem i no escatima la crítica cap als posicionaments elitistes i academicistes que, lluny de servir per trobar solucions, no fan res més que tancar possibles vies de sortida. L’auge del totalitarisme s’explica en bona part pel presentisme, l’individualisme i el narcisisme imperants, actituds que difícilment poden dur la nostra societat a res de bo. La fragmentarietat dels coneixements actuals, l’excés abassegador d’informació, la universalització dels canals de difusió de les opinions de cadascú, tot això també passa pel microscopi de Calvo. I de retruc, esclar, la crítica, sempre necessària, però avui exercida de qualsevol manera, amb o sense criteri, convertida en mera opinió no sostinguda en cap coneixement aprofundit.

Els llegats ens parla de tot això i de molt més. I ens fa rumiar encara que, com dèiem més amunt,  estiguem massa d’acord amb el que s’hi diu. Fins i tot ens fa plantejar el paper que ha de tenir —si és que n’ha de tenir cap— un blog com L’Acció Paral·lela. L’exhibicionisme, l’afany de protagonisme, l’exabrupte o l’opinió immediata formen part d’un món en què no podem evitar viure. Són també ingredients de la «sorollada» que tant irrita el narrador d’Els angles morts, novel·la amb què Borja Bagunyà retrata també una bona colla dels mals de la nostra època i que es complementa magníficament bé amb l’assaig de Calvo.

La pregunta que obria la reflexió —«què n’hem fet del passat?»—, i que prenia la forma d’un lament, reapareix al final de tot i es desdobla en una formulació nova: «Què podem fer-ne?», pregunta que bandeja el lament i deixa intuir noves possibilitats, noves opcions, tota la feina que tenim per endavant. Calvo, per tant, defuig el plany i aposta per trobar una sortida a l’atzucac en què sembla que ens hàgim instal·lat.

Davant del postulat que enarbora una tradició única i coherent caldria contraatacar des de la proliferació de veus, tot remembrant els ecos de la dissidència, les ombres soterrades i la llavor dels vençuts. Contra els bustos. Contra les galeries d’estàtues i els museus de cera. Així s’hauria de trenar el lligam amb el passat i refer els nusos, la ballestrinca dels llegats amb què el recercador tempsut atrapa el temps d’antany. Sense representació, i sense unitat, els llegats han de sadollar la nostra fam, la recerca de respostes i la formulació, enterca, de traces i d’interrogants. ¿Què n’hem fet del passat? ¿Què podem fer-ne? La resposta es troba en aquest mateix instant. (Pàg. 238-239)

Un llibre important, aquest. No en tingueu cap dubte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.