El lector de La verda és porta tan sols ha de fer una cosa: començar a llegir i deixar-se dur. No ha de fer res més, no ha de patir per res: està en bones mans. Després de les primeres pàgines és probable que dubti per un instant d’estar segur d’on ha anat a parar. Tant se val, endavant. Endavant, sí, sense manies, perquè aquest llibre de Joan Todó, coeditat per Godall Edicions i el Centre Quim Soler, és un esdeveniment literari de primera magnitud. Si aquesta obra havia de ser en principi la biografia de Joaquim Soler i Ferret (1940-1993), un encàrrec per commemorar el vuitantè aniversari del naixement de l’escriptor, el cert és que Todó ha depassat amb escreix les previsions inicials i ha escrit una obra tan audaç i rodona com indefinible, que barreja els gèneres amb una facilitat i una eficàcia fora del comú. En les prop de set-centes pàgines de La verda és porta hi trobarem una novel·la, una biografia, la crònica d’una època, una gran quantitat de recensions literàries i un seguit de tractats amagats entre les pàgines del llibre dedicats a disseccionar tot allò que preocupa Todó i que, aprofitant l’ocasió que li brinda la figura de Soler, no vol deixar de portar a col·lació: el periodisme cultural, el compromís de l’intel·lectual, la recepció de les obres literàries, els premis i les preteses capelletes, la crítica literària i la recepció de les obres, les influències, els corrents, etc.
No us atabaleu: tot hi és perfectament inserit, mesclat, treballat i servit per mitjà de la prosa fluidíssima de Todó. El llibre està dividit en dues parts de llargada desigual: «Realitat» i «Ficció». He de reconèixer que en un primer moment, mentre em trobava al bell mig de la lectura de la primera part del llibre, em vaig impacientar. «Realitat» és un relat que arrenca amb unes paraules introductòries i que a poc a poc ens immergeix en una narració que barreja —ara ja puc dir que magistralment— fets i pensaments de Joaquim Soler i materials preocedents de les seves obres. Todó, després d’haver llegit tot el que va escriure Soler, d’haver recopilat testimonis, parlat amb els qui el van conèixer, furgat en tota mena de materials i arxius, ha sabut destil·lar els elements més característics d’un personatge i d’una obra molt singulars i fer-los servir per construir una novel·la que mimetitza de manera sorprenentment exacta i efectiva la narrativa quimsoleriana. Si el relat de vegades sembla que s’estanca, si la narració segueix camins impossibles i acaba desconcertant el lector, si en definitiva aquesta novel·la combina moments molt bons, escenes hilarants, amb pàgines descoratjadores i quadres absurds que no semblen dur enlloc, és perquè Todó ha sabut posar-se en la pell de Soler d’una forma absolutament convincent.
El sentit d’aquest joc, d’aquesta proposta tan arriscada com sorprenent, el lector l’acabarà trobant quan arribi al final del llibre, quan hagi anat avançant a través de la segona part, «Ficció». No és a l’abast de tothom dur a terme un exercici com aquest: imitar un autor és un repte en què un pot caure fàcilment, si se’n surt, en la paròdia o en la ridiculització del model original; si no se’n surt, en el propi ridícul i el fracàs més estrepitós. No és, esclar, el cas de Todó. Aquest exercici li serveix per arrodonir el contingut que ens oferirà a continuació, per exemplificar determinats aspectes que aniran apareixent a la seva anàlisi, i, encara més, per dotar d’ànima i profunditat el seu estudi sobre Quim Soler. Bé, sobre Quim Soler —la figura i l’obra— i sobre tota una època i tota una generació. El retrat que en fa és portentós. Ho és per la profusió de dades i informacions que dona, per les connexions de tot tipus que estableix, per les anàlisis i valoracions que inclou, per les qüestions que planteja, i perquè tot plegat llisca com si res i esdevé una lectura tan fluida com plaent gràcies a una prosa elaborada, un lèxic amplíssim i unes grans dosis d’intel·ligència i humor. Todó no divaga, és concret, clar, i quan ho creu convenient hi diu la seva, i ho fa amb tanta contundència com elegància.
(…) l’obra de Soler es fonamenta en un estil únic, ben singular, en la capacitat per construir frases on cada paraula, cada gir, són una sorpesa, una invenció inesperada, un joc de paraules (sovint baratíssims, ell mateix ho admet), una rima, un cultisme, un estrangerisme, una provocació perpètua als mestretites, tans als nyerros com als cadells. (Pàg. 283)
Això ens duu inevitablement a plantejar-nos una qüestió clau. Perquè el dubte que plana damunt la lectura de La verda és porta és si finalment cal llegir o no els llibres de Quim Soler. Todó navega sempre —ferm al timó, això sí— entre dues aigües: la constatació que som davant d’una obra que a voltes expulsa el lector amb la seva càrrega d’experimentalisme i la necessitat de no carregar-se del tot aquesta obra que analitza justament arran d’un encàrrec editorial que parteix del mateix Centre Quim Soler. Però val a dir que Todó surt victoriós de l’embat, victoriós i il·lès. Certament, en rares ocasions trobes un llibre que parli d’un autor i en comenti i analitzi les obres amb tanta precisió i tanta honestedat i que el resultat sigui a priori tan «contraproduent» (entre moltes cometes, sí): és a dir, que el lector acabi convencent-se que no cal llegir aquestes obres. Ben mirat, però, no és pas aquesta la conclusió a què arriba el lector. Todó fa sorgir el dubte, però deixa prou oberta la resposta i inocula prou dosis de curiositat en qui llegeix el seu Soler, aquest escriptor irrepetible —per bé que Todó s’entesti a desmostrar el contrari a «Realitat»—, autor d’unes novel·les tan fora dels nostres temps i, tanmateix, tan pròpies d’una determinada època que ja forma part de la història de la nostra literatura.
Todó, doncs, ha fet bé la seva feina, i l’ha feta mullant-se, dient què en pensa de l’obra quimsoleriana. Per poder opinar s’ha armat amb arguments, ha definit com concep la crítica o la recepció de les obres literàries, ha parlat sobre la manera com en cada època gaudim d’un tipus o altre d’obres, i tot això perquè no volia ni podia limitar-se a alçar el polze cap amunt o cap avall, perquè no s’ha limitat a dir sí o no, fet que l’ha obligat a bascular entre opinions que no són contradictòries però sí molt diverses: no volia fer una esmena a la totalitat de l’obra de l’autor de qui parla i s’esforça a salvar-ne aspectes, segons què, segons com, subratllant-ne els defectes amb una precisió de cirurgià. De fet, l’anàlisi és demolidora, sense embuts, i el dubte que concedeix Todó és una manera de passar la responsabilitat al lector, de dir-li que si llegeix (algunes de) les obres de Soler ja sabrà fer-se’n la seva pròpia opinió. Mai no diu: «No us el cal llegir». Si hagués hagut d’arribar a aquesta conclusió potser no hauria dut a terme la tasca ingent de llegir i revisar tota l’obra quimsoleriana.
Ja ho he dit: el llibre se centra en Quim Soler però no s’acaba amb ell. Es podria comentar des de molts altres punts de vista, se’n pot treure molt de suc, moltes lliçons. Al lector no li passarà per alt que molts dels debats que tenim avui sobre la situació del país, la política, la societat, la cultura, la llengua, moltes de les queixes, les preocupacions i els temors que arrosseguem venen de ben lluny i no han quedat mai resolts. Comprovar-ho referma la sensació que vivim un moment delicat, potser traumàtic, la impressió que obres com la que ens ha servit Todó no són sinó el cant del cigne de la nostra literatura. Tant se val. Arribarà el que hagi d’arribar. Mentrestant, que ningú no gosi afirmar que avui no es fa bona literatura. Aquí en teniu una prova definitiva.
L'Acció Paral·lela 