A contracorrent

No passa res. Admetem-ho: vivim en una època poc propícia per a l’humor. Tot és greu, pesat, seriós. L’humor en molts casos sembla fora de lloc, una mostra de poca intel·ligència, de poca educació, potser perquè l’únic humor que campa lliure és justament aquesta mena de comicitat gruixuda, poc subtil, gens triada, de les xarxes, dels TikTok, dels centenars de milers de vídeos que avui fa i penja qualsevol. Però de la literatura l’humor n’ha fugit com de la pesta. [1 ………. i 2 ………. : espai per a les excepcions que solen acompanyar qualsevol generalització.] 

Per això, descobrir Saki és tot un esdeveniment. Perquè també ho hem d’admetre: l’acabem de descobrir. I ho hem fet gràcies al recull de relats Contes amb punxa, que ha publicat Comanegra aquest mateix setembre (traducció de Carme Geronès, edició i pròleg d’Álvaro Muñoz). Però qui és Saki? Aquest és el pseudònim de l’escriptor Hector H. Munro, nascut a Birmània el 1870 i mort a França el 1916, després de rebre una bala d’un frantirador alemany. El seu pare va ser inspector general de la policia birmana, la seva mare va morir el 1872 envestida per una vaca, ell mateix va ser posteriorment criat a Anglaterra per uns parents puritans… Amb uns trets biogràfics semblants, és fins a cert punt inevitable que Hector H. Munro decidís prendre per pseudònim un mot extret del poema Rubaiat, del poeta persa Omar Khayyam, que fa referència al coper o «passavins», tot i que Álvaro Muñoz es decanta al pròleg per una hipòtesi més del gust de Tom Sharpe.

El cas és que Saki pot ser considerat un d’aquests autors britànics sorgits dels confins de l’imperi i retornats al cor del reialme per sacsejar-lo de dalt a baix amb les seves narracions irreverents, impiadoses, sarcàstiques…., finíssimes. Al llarg de la seva vida va exercir el periodisme i va publicar un parell de novel·les, obres de teatre i uns quants llibres de relats breus, la seva especialitat. A Contes amb punxa en podem llegir setze, una tria suficient per fer-nos càrrec del personatge i de l’escriptor. Diuen que Saki era de tarannà conservador, antisemita, misògin, homosexual i poc sociable si ser sociable volia dir cedir a prendre part en converses banals. Potser matisaríem, llegida aquesta mostra de la seva obra, que Saki era més que res un misantrop, i és que les seves diabribes tant poden tenir per objecte les dones com els homes com, sobretot, els nens. I més que punxa, les seves invectives tenen moltes punxes, fiblons que surten disparats en totes direccions i que sempre fan blanc, això sí, sense perdre mai el sentit de l’humor.

Són diverses les capes de la societat victoriana que passen per la sala de dissecció de Saki, i el seu bisturí no té misericòrdia de ningú. Homes inútils i desvagats que seuen còmodament en una sala de fumar per explicar-se facècies, velles míseres que conviden les veïnes per fer-les glatir amb qualsevol excusa, gats que aprenen a parlar i acaben xerrant més del compte, ants domesticats que pasturen al jardí i escabetxen nens despistats…, aquests són alguns dels personatges que trobarem en aquests contes. La prosa de Saki és sempre acurada, inspirada pel principi sagrat de less is more. Els relats són breus perquè no hi sobra res, i tanmateix encara hi ha lloc per a refinaments insospitats, comentaris al marge que arrodoneixen la descripció d’un personatge, el to d’una escena. Cada inici de relat duu ja la signatura de l’autor; són com les marques que indiquen la puresa del metall amb què estan cisellats els contes: «El rellotge del restaurant va tocar les onze amb el respecte i la discreció d’aquell que té com a única missió a la vida no cridar l’atenció», comença «El matrimonier».

Algú podrà adduir que aquests relats només serveixen per passar una bona estona, i això encara segons quin lector trobin, o que aquesta mena de literatura ja no es porta, que alguns dels relats no es podrien publicar avui si els escrigués un autor dels nostres temps. Ja sabem per on ens ha dut el camí del políticament correcte, i sabem que vivim en una altra època, que de segons què no se’n pot fer broma. Jo prefereixo imaginar-me què pensaria Saki si passejant pels urinaris de gossos que encara anomenem carrers veiés homes i dones ajupint-se a collir amb les mans les cagarades de les seves mascotes, o si assistint a una vetllada a casa d’uns parents veiés marrecs de tres anys presidint la taula i centrant l’atenció i la conversa de tot el personal reunit. Puc imaginar-me què pensaria, però no sé si es veuria amb cor d’escriure cap relat a partir d’aquestes estampes. Segurament es reclouria en una sala poc sorollosa, ben aïllada, amb algun volum d’Oscar Wilde entre les mans, per conrear amb amor i dedicació la seva inevitable misantropia.

En qualsevol cas, per als qui us vingui de gust passar aquesta bona estona, Contes amb punxa és una molt bona opció. L’edició és tan fina com mereixen els relats: el text és impol·lut, les cobertes tenen un bon tacte, el paper és de qualitat, la tipografia és idònia i els dibuixos que acompanyen els relats són perfectes (per cert, d’on surten?). Tan sols un però: aquest verd… La finor del volum demanava un color cru, un to ben suau! Penseu, editors, que els ulls d’alguns lectors fugen dels colors vius, elèctrics: quan entrem en una llibreria no els veiem!