L’excusa

Tots els qui escriviu directament a l’ordinador, sense passar per l’esborrany en paper, sense saber què és tenir una estilogràfica als dits, sou uns retrògrads, sou uns éssers estranys, incapaços de posar-vos al dia, de veure per on van ara els trets; incapaços, també, de connectar amb una certa veritat que només se’ns mostra quan la mà frega el paper i el plomí fa sentir la lletania del seu frec creador de paraules.

Sou, a més, culpables que darrerament hagin hagut de tancar dues cases que fabricaven plomes: Conway Stewart i Omas, i que d’altres estiguin també en perill de desaparèixer, incapaces de sobreviure a aquests temps bàrbars.

Pregunteu-vos quants mesos o quants anys fa que no agafeu un d’aquests estris excelsos concebuts per lliscar sobre el paper i fer-vos dir coses interessants. Aviat us passarà com a aquells nois que pràcticament no han escrit una sola ratlla a mà des que van sortir de l’institut i que, quan arriba el dia que ho han de fer, ells mateixos s’espanten de la lletra ridículament lletja i maldestra que els surt. Una cosa és fer mala lletra des de sempre, i una altra haver perdut la pràctica de traçar els signes que conté l’abecedari sobre el paper.

Hi ha qui diu que només els nostàlgics més recalcitrants escriuen amb ploma. Però si justament som l’avantguarda! Som nosaltres els qui, a més de preservar tot un llegat cultural, impulsem la innovació en un camp tan important com és el de l’escriptura.

Però, en el meu cas, per què escric amb ploma? Doncs perquè la meva limitada imaginació només es devetlla una mica quan sent el frec sobre el paper: el frec del plomí i el de la mà, mentre la tinta deixa anar el seu regueró. Aquest contacte amb el paper permet que al cervell hi arribin algunes idees –sense excessos– i que la mà tingui temps de posar-les per escrit, fins i tot de modificar-les en el mateix moment que el cervell les comunica als dits per mitjà de les ordres que recorren el braç.

Així, doncs, gràcies a la ploma es desentumeixen les idees. I, encabat, hi ha la bellesa del gest, de l’instrument, de l’acte mateix d’escriure, que no es pot comparar amb la que emana del so d’un teclat d’ordinador.

Tot plegat té encara un avantatge: passar a l’ordinador allò que he escrit a mà suposa la primera fase seriosa de reescriptura. En vindran més, però aquesta ja està assegurada.

Sí, ja ho sé, tot això no té cap importància; més aviat, té ben poc de sentit, parlar-ne, i en un futur encara en tindrà menys. Però el dia que això passi encara no ha arribat, de la mateixa manera que encara no ha arribat la fi dels llibres impresos en paper.

Al capdavall, ves si se n’han d’escriure de bajanades per justificar-se, per tenir l’excusa de comprar-se una nova ploma que, ara sí, escriurà tota sola l’obra que fa tant temps que ens ronda pel cap…