Després d’elucubrar sobre si hi ha o no crítiques literàries negatives sobre llibres de poesia, ve de gust deixar de banda la dissertació i gaudir de bons textos. De fet, no de bons textos: dels millors, dels indiscutibles. Quins deuen ser, aquests? Quins són els millors poemes de la història de la poesia?
Sí, esclar, aquesta és una d’aquelles preguntes absurdes, sense resposta, o amb tantes respostes que és impossible arribar a un veredicte final per raons òbvies. Plantegem-ho, doncs, d’una altra manera: si us diguessin que heu de triar 5 poemes que defensaríeu fins al final com els millors que heu llegit mai, quins triaríeu? Us atreviu a proposar els vostre títols?
A L’Acció Paral·lela presentem a concurs la nostra tria:
1. Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro
El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.
El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.
El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.
Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.
El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.
2. Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…
3. Georg Trakl, Obra poètica
Occident (2)
Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
Us hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.
4. Francesc Vicent Garcia
Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!
D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;
però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)
mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.
5. Jordi Mas, El crit i l’eco
decreix
la lluna
el desig és un núvol
lent
que s’esbalça
Goseu fer la vostra, de tria?
L'Acció Paral·lela 
J.V. Foix
Bé em plau el Port, a l’abril,
Al fresc de l’herba i la fulla;
I el penitent amb cogulla
En calvaris de marfil:
. (… o blasmant el sex-appeal.)
I també, quan tomba el juny,
Al clar de la matinada;
I la cara endormiscada
D’En Quimet que salpa, i gruny:
. (… o flaira el grop, i s’esmuny.)
Em plau, a l’agost balder,
Al cald del roc i l’arena;
I la noia que es destrena
A l’ombra d’un oliver:
. (… o a la jaça d’En Paltré.)
I, en sent temps de veremar
-Al fort de la tramuntana-,
Quan, florejant, Na Joana,
Passa fil als anys que fa:
. (… o tanca els ulls, per mirar.)
Horacianes (Vicent Andrés Estellés)
pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.
analfabet, es diu això d’una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’entenc desdenyosament injust.
caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.
intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma,
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.
com t’ho podria agrair, pare.
em recorde.
i tu, dempeus darrere meu.
jo escrivia, assegut a la taula,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
no ho entenies, però ho intuïes.
el meu llatí ja no era el teu llatí.
i callaves després.
ara,
mentre escric açò
et sent al meu darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.
per això he interromput un himne a venus
i t’he escrit açò molt devotament,
pare.
LXX
molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.
m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,
com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.
FIDELITAT (Josep Carner)
M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l’olor de l’encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l’olor del pa sabria quina és
casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant l’espígol que es torç damunt la brasa:
– És a can Po – diria -, de vint anys ha malalt -,
l’olor del socarrim trairia la casa
del manescal.
Si un filtre m’hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m’hi faria el seu crit:
– jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
– jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
– jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l’enamorada,
– jo el carrer del safreig, – jo el carrer del mercat,
– jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
– jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l’ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau.
Si la malaventura m’hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries l’ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m’acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l’anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d’oblit que m’abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m’aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat
EL REI DELS VERNS (Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)
Traducció de Miquel Desclot
Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l’agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l’estreny ben fort.
─Per què t’amagues, fill, com espantat?
─¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el rei dels verns, amb corona i mantell?
─És la boira, fill meu, que fa castell.
─Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s’obren roents,
la mare té unes robes refulgents.
─Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el rei dels verns, què m’ha promès?
─Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.
─No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.
─Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
─Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l’oreig.
─T’estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
─Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!
El rei dels verns m’ha fet un mal encès!─
El pare, esgarrifat, va cavalcant
─als braços li gemega el pobre infant─
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l’infant era mort.
M'agradaM'agrada
I encara goses dir que t’acuses de no ser lector de poesia!? Vet aquí amb què ens regales! Per cert, només a l’últim segon va caure de la primera tria de 5 poemes el primer sonet de “Sol, i de dol”, de J. V. Foix (tot i que hi podria haver posat qualsevol altre sonet d’aquest llibre).
M'agradaM'agrada
Us he descobert aquesta tarda! Buscava bons poemes, i em quedo amb l’Horaciana que l’Estellés dedica al seu pare. Moltes Gràcies. M’han sorprès les mesures de la Generalitat per aturar la “bombolla versera”. I potser m’agrada que es comencin a fer coses per a apujar llistons.
M'agradaM'agrada
Estellés és un valor segur!
M'agradaM'agrada