21 dies de sentit comú

Parlant de llengües, el sentit comú no sol aparèixer mai per enlloc. Els qui les ataquen no el fan servir mai, perquè sempre els anirà en contra; però els qui les defensen sovint tampoc no el tenen en compte, perquè no en saben o perquè els ho impedeixen tota una sèrie de raons, complexes d’explicar.

Centrats en el cas de la situació actual de la llengua catalana, vet aquí la que vol ser l’única aportació nostra a la qüestió.

Des que vam deixar enrere la dictadura i vam recuperar certes institucions, el Govern català ha comès quatre grans errors amb relació a la llengua:

En primer lloc, no haver aprofitat els recursos que tenia a l’abast per defensar i fer irrebatible la unitat de la llengua. Ho tenia molt fàcil: si des del primer dia a TV3 i a Catalunya Ràdio hi hagués hagut locutors i periodistes que s’expressessin en les diferents varietats de la llengua catalana, els atacs contra la unitat haurien topat amb el mur de l’evidència. Però la primera periodista que no parlava en dialecte central (M. Pau Huguet) amagava tant com podia el seu accent, i valencians, baleàrics i rossellonesos van trigar molts anys a aparèixer als mitjans de la CCMA amb normalitat. Va ser un temps preciós del tot perdut.

En segon lloc, haver dit sempre que la immersió lingüística era un èxit, gairebé des del primer dia, quan era evident i flagrant que la immersió no es va dur a la pràctica de manera efectiva en moltes escoles de Catalunya. Això va fer que davant dels qui atacaven la immersió, que no era l’èxit que es venia, el Govern no pogués reaccionar i admetre que encara hi havia molta feina per fer. Estava lligat de mans i peus pel cofoisme. No cal dir que la situació a l’ensenyament secundari era molt pitjor i que la progressió de l’ús del català a les aules de les universitats no ha fet sinó empitjorar en tots aquests anys.

En tercer lloc, no haver aplicat mai les lleis que s’aprovaven per estendre l’ús en el sector socioeconòmic. Per manca de valentia, per evitar atacs dels contraris a la llengua o per no fer empipar els empresaris —no oblidem que durant molts anys, segurament els més crucials,  el Govern va estar en mans de CiU. Certament, en aquest sector s’hi podria haver treballat molt millor si s’hagués disposat de les eines d’un estat propi. Però el cas és que no es va fer pràcticament res. I ara ja no és clar que ni amb un estat propi es pugui recuperar i guanyar terreny per a la llengua catalana en aquest i altres àmbits.

L’últim error és haver traspassat a la ciutadania gairebé tota la responsabilitat sobre el futur de la llengua. Una ciutadania acomplexada per anys de repressió en l’ús del català i que, malgrat que ho intentés, no tenia ni prou força ni prou eines per sortir-se’n sense un cop de mà decidit de l’Administració.

Compte: això no treu que els ciutadans teníem la nostra pròpia feina per fer, i és evident que una gran majoria no l’ha feta. El canvi de llengua davant dels desconeguts ha estat i és una pràctica letal per a la supervivència del català. Aquest costum té moltes causes, una de les més importants és òbviament la repressió soferta durant el franquisme. Una altra és la desfiguració demogràfica i lingüística de moltes ciutats i molts pobles de Catalunya amb l’arribada de les diferents onades migratòries. Ara bé, no té una explicació tan senzilla el fet que més de quatre dècades després les generacions successives hagin copiat l’hàbit de reprimir la pròpia llengua davant dels desconeguts i que fins i tot hagin anat més enllà, bandejant-la a les xarxes i en les relacions personals buscant un ressò més ampli, una pràctica nova que ja no té res a veure amb el franquisme.

Així doncs, els catalanoparlants estem cavant la tomba de la nostra pròpia llengua perquè no fem res per canviar aquest hàbit. Tan sols ens caldria aplicar aquí el sentit comú: la nostra llengua és el català i hem d’utilitzar-la sempre amb tothom; si algú no ens entén —si algú no ens entén de debò, no és que no tingui ganes d’entendre’ns—, ja canviarem de llengua i parlarem en castellà o en anglès o en francès o en qualsevol altra llengua que sapiguem. Però encetar qualsevol conversa en català amb qualsevol desconegut no és ofendre ningú; és actuar amb naturalitat, amb normalitat, amb sentit comú.

Diuen els entesos que canviar un hàbit costa 21 dies: és el temps que hem de destinar cadascú a salvar la llengua.

Ja us avanço que no ho farem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.