Aquesta setmana el cotxe oficial de L’Acció Paral·lela ha hagut de passar pel taller per fer un canvi de pneumàtics. Cosa d’un parell d’hores. El taller, situat en un clàssic no-lloc dels afores d’una ciutat qualsevol, tenia a prop una autopista, una ronda i un gran centre comercial. Com que tot just estava acabant la lectura de Walter Benjamin. Avís d’incendi (Editorial Flâneur, 2020), l’assaig amb què Michael Löwy glossa de manera esplèndida les tesis sobre el concepte d’història del filòsof alemany, em va semblar que no era mala pensada acostar-me al centre comercial i comprovar de primera mà com sobreviuen en ple segle XXI aquesta mena de passatges, un hàbitat que no solc freqüentar.
Encara no havia fet les primeres passes per un dels amplis passadissos flanquejats de botigues que ja em va venir al cap un fragment del llibre que tenia molt fresc: «Els gestos repetitius, buits de sentit i mecànics dels treballadors que es barallen amb la màquina s’assemblen als gestos d’autòmats dels vianants submergits en la multitud que descriuen Poe i Hoffmann. Tant els uns com els altres, víctimes de la civilització urbana i industrial, ja no coneixen l’experiència autèntica —basada en la memòria d’una tradició cultural i històrica—, sinó tan sols la vivència immediata i, en particular, el Chockerlebnis (‘la vivència del xoc’) que els provoca un comportament reactiu, talment autòmats “que han esborrat per complet la seva memòria”» (pàg. 33).
Impacient, vaig començar a mirar l’hora de manera compulsiva. A cada minut sentia la necessitat de comprovar si faltava gaire perquè m’avisessin que ja podia anar a recollir el cotxe, un procediment ideal per allargassar els segons fins a l’absurd. Era evident que m’havia de calmar. Tenia a la bossa el volum de Löwy: tan sols em restaven per llegir les darreres pàgines, corresponents al tercer capítol del llibre. Així doncs, vaig optar per sortir d’aquell passatge i buscar un banc on pogués seure i aprofitar l’estona que tenia per endavant. Al cap d’uns instants, llegint, prenent notes, ja no tenia cap pressa perquè enllestissin el canvi de pneumàtics.
En aquest magnífic assaig, Löwy ens ofereix la seva interpretació de les tesis benjaminianes sobre el concepte d’història i les il·lumina amb les seves aportacions. Sovint contrasta la seva visió amb la d’altres pensadors que també han analitzat i divulgat l’obra de Benjamin en general i aquestes tesis en particular, fet que enriqueix enormement el discurs. Löwy, a més, no s’està de portar a col·lació fets històrics ocorreguts al llarg de la segona meitat del segle XX per demostrar fins a quin punt les idees de Benjamin eren, a més d’encertades, premonitòries, com ara la irrupció de la teologia de l’alliberament o la revolta de Chiapas. Löwy, que ha estudiat a fons el marxisme a Llatinoamèrica, considera que aquests exemples fan visible que el filòsof alemany anava molt ben encaminat en les seves intuïcions.
Llegides i rellegides avui, en allò que contenen de crítica de la concepció del progrés que tenien la socialdemocràcia o el marxisme i de la manca d’acció d’aquests davant del feixisme, les tesis són d’una actualitat i d’una vigència atordidores. En la seva glossa, Löwy aclareix el significat de les al·legories per mitjà de les quals Benjamin exposa el seu pensament, una crítica sense pal·liatius a la idea del progrés infinit, basat en el desenvolupament tecnològic i en la idea que l’home pot disposar dels recursos que li ofereix la natura de forma il·limitada. Un progrés que es basa en els avenços tècnics i que no té en compte ni la petjada de l’home damunt del planeta ni els retrocessos en l’àmbit social que el sistema econòmic capitalista assumeix sense cap mena de problema.
Löwy remarca l’aversió que Benjamin sentia per aquesta socialdemocràcia acríticament positivista, que parla del progrés, de la igualtat entre classes, de la revolució, en definitiva, però sempre des del punt de vista utòpic i amb la intenció que aquesta utopia no arribi a esdevenir mai una realitat: «Allò que Benjamin retreu a la socialdemocràcia d’inspiració neokantiana és, sobretot, el seu immobilisme, la calma olímpica amb què espera, còmodament instal·lada en un temps buit i homogeni, com un cortesà a l’avantcambra, la vinguda ineluctable de la “situació revolucionària”, que, és clar, mai no arribarà» (pàg. 198).
Davant d’aquest immobilisme, davant dels qui creuen en el fatalisme històric que dicta que el que ha de passar passarà, que no hi poden haver imprevistos que canviïn el curs de la història —són, per tant, els que neguen la possibilitat que triomfi cap revolució—, Benjamin esgrimeix el messianisme imprescindible per dur a terme canvis reals, per fer que l’imprevist succeeixi. Però alerta que, si les forces que es denominen progressistes no actuen i s’asseuen a esperar els esdeveniments, aquest cop de timó al rumb de la història pot provenir d’aquells que només poden dur la civilització cap a la catàstrofe. Esclar, mentre Benjamin escriu les tesis, el feixisme s’estén per Europa i executa la seva obra macabra.
Aquí, Löwy posa molt oportunament l’exemple de la Guerra Civil Espanyola, que tot just havia acabat amb la victòria del feixisme: «És cert que d’ençà de l’article sobre el Surrealisme de 1929, Benjamin s’havia marcat l’objectiu d’aportar a la sobrietat i la disciplina marxistes la participació de l’ebrietat (Rausch) i l’espontaneïtat anarquista que representaven els surrealistes. Però l’objectiu no és tant decretar la revolució com advocar per una concepció de la història com a procés obert i no determinat a priori, on les sorpreses, les possibilitats inesperades i les oportunitats imprevistes poden sorgir en qualsevol moment. No es tracta tant de cap putsch com de ser capaç de copsar l’instant fugisser en què l’acció revolucionària és possible, com van fer, amb una gran presència d’esperit, els anarquistes de la FAI i de la CNL, o els marxistes del POUM, l’estiu de 1936 a Catalunya —només per citar un exemple que Benjamin segur que coneixia, encara que sembla que no en va comprendre tot l’abast—, bo i enfrontant-se, amb les armes, a l’alçament feixista i establint un vertader “estat d’excepció” socialista i llibertari, malauradament efímer. Però en què consisteix la tradició dels oprimits, si no és en el seguit discontinu de moments rars en què es trenca la cadena de dominació?» (pàg. 211-212).
És exactament això. Era així quan Benjamin escrivia les seves tesis sobre el concepte d’història. És així avui. Ni el socialisme ni cap de les forces autodenominades progressistes que governen actualment a l’Estat espanyol ho voldran admetre ni ho voldran sentir dir. Per a ells, la revolució és un puny alçat un cop l’any, una utopia desada al sagrari. Mentrestant, el feixisme es reforça i guanya impuls. Davant d’aquest panorama, des de Catalunya hi ha tot un moviment de gent impulsat per la creença que la història no està tancada, que hi ha lloc per a les sorpreses, per a una veritable acció revolucionària. Una acció que té el seu germen en la voluntat de deixar enrere la condició d’oprimits, però també en el civisme, en la solidaritat, en la igualtat o l’ecologisme.
És utòpica, aquesta acció? No. Per això els cops dels dominadors han estat reals. En tot cas, ara ja ho sabem: Benjamin assenya el camí, Löwy ens l’explica, i nosaltres, amb pneumàtics nous, ens disposem a fer ruta.
L'Acció Paral·lela 