I finalment Francesc Serés ha escrit una novel·la. D’acord, sí, arreu llegireu que De fems i de marbres és una trilogia formada per tres novel·les, però De fems i de marbres admet poques etiquetes i cap cotilla, pot ser considerada moltes coses alhora —i totes bones. La casa de foc (Proa, 2020) no és que admeti, sinó que accepta de bon grat aquesta cotilla: és una novel·la amb tots els ets i uts, amb uns personatges protagonistes, uns fets, una intriga, una introducció, un cos i un desenllaç. Res no hi falta.
Tampoc no hi falten, evidentment, les senyes d’identitat de la narrativa del saidinenc: la frase sempre ben construïda, la precisió, el punt de vista singular de l’autor sobre tot allò de què parla, el nervi que imprimeix a qualsevol text que escrigui, la capacitat —i la voluntat— d’analitzar esdeveniments i comportaments… Els narradors de Serés són éssers que observen amb atenció el que passa al seu voltant: fets i persones desfilen sota la lent del microscopi i són objecte d’estudi dins les provetes del seu laboratori. I d’aquesta observació en sorgeixen dubtes, preguntes, comentaris i reflexions.
Vet aquí la gràcia, vet aquí per què els llibres de Serés ofereixen sempre alguna cosa més: perquè, a més de descriure’ns un món —i convidar-nos a entrar-hi—, l’analitza i dissecciona davant la nostra mirada Com a lectors, assistim en directe a les elucubracions que el narrador fa sobre es fets que ens explica. I no tan sols això, sinó que veiem com ell mateix rep els efectes d’aquests fets perquè no deixa mai d’involucrar-s’hi. La seva no sol ser una mirada des de fora, sinó des de l’interior de la història que ens narra, ja sigui perquè l’ha viscuda en primera persona, ja sigui perquè ha intentat entendre-la tant que s’ha identificat amb les persones o les situacions de què ens parla.
A La casa de foc, el lloc, el temps i els personatges són un enclavament de la Garrotxa —el Sallent—, els anys previs i posteriors a la crisi del 2008 i una família formada per una neta, una mare i un avi amb els quals entra en contacte el narrador. Hi ha més personatges, per descomptat. El narrador viurà en una antiga masia d’aquell poble sis anys llargs. La novel·la relata la seva experiència i la relació amb els tres protagonistes, una relació que li deixa una marca indeleble. Així doncs, Serés deixa enrere el paisatge natal, que tan bé va descriure a De fems i de marbres i al qual va tornar a La pell de la frontera, la seva altra obra cabdal, i situa el relat en un racó de la Garrotxa tan esplèndid paisatgísticament, fins i tot idíl·lic, com dur i a voltes sòrdid quan es tracta no pas de passejar-hi un cap de setmana, sinó de viure-hi tot l’any.
La novel·la té força al·licients, el menor dels quals no és la fluïdesa de què Serès aconsegueix dotar la seva prosa, fins al punt que les prop de sis-centes pàgines del volum poden llegir-se en un parell de dies de lectura intensa. La narració dels fets, les reflexions i els diàlegs s’entrellacen al llarg del llibre i fan que la història avanci sense entrebancs gràcies a la consistència de la frase seresiana, sempre sòlida i eficaç, si més no en els dos primers terços de la novel·la, que coincideixen amb les dues primeres parts. A la tercera, els diàlegs guanyen un protagonisme absolut, que ja ve anunciat pel títol: «La conversa infinita». És per mitjà d’aquests diàlegs que el narrador va lligant tots els fils que havien quedat encetats en els altres dos capítols; les converses entre el narrador i la resta de personatges principals ens serveixen el desenllaç de la història.
Aquesta és la solució que tria Serés per construir la novel·la, solució que al meu parer provoca que l’obra es desequilibri sensiblement, una sensació que s’accentua per la necessitat que té l’autor d’explicar-ho —i d’explicar-s’ho— tot, fins a l’últim detall, amb pèls i senyals, insistint en cada fet i en cada idea, en les causes i en les conseqüències, donant-hi voltes, portant a col·lació veus diverses per parlar dels mateixos esdeveniments fins que pràcticament totes les cares de cada acció, de cada episodi, quedin exposades, aclarides, explicades. Dic pràcticament, perquè és cert que alguna incògnita es resisteix a ser desvelada.
Tot plegat fa que La casa de foc sigui una novel·la molt llegible, un tast de la bona literatura que pot oferir Serés, però que quedi unes passes enrere respecte de dos cims com De fems i de marbres o La pell de la frontera. Tal vegada, en aquesta novel·la la involucració de l’autor ha tingut un component sentimental més intens, potser Serés s’ha refrenat menys o ha volgut ser deliberadament prolix. Hi ha qui diu que Serés «se’ns ha estovat», o que el títol betsellereja. Com a lector de les seves obres, prefereixo el Serés més contingut, més fred. La casa de foc em deixa el regust d’un llibre excessivament llarg i reiteratiu. Però aquesta és una impressió molt personal que altres lectors no compartiran en absolut; més aviat crec que serà una obra que obrirà el ventall de seresians. A més, inclou pàgines esplèndides i frases d’una lucidesa que enlluerna.
I, sigui com sigui, Serés continuarà sent un dels escriptors més grans que tenim. Al capdavall, els poemes de Pomes Penyeach de Joyce tampoc no són res de l’altre món, i això no treu que l’irlandès continuï sent el monstre que va escriure «Els morts» o Ulisses. Llegiu-lo, i ja direu.
L'Acció Paral·lela 