La solitud de l’espectador de recitals de poesia

És un fet indiscutible, assumit per tothom i silenciat no pas per la hipocresia —que ves a saber si no n’hi ha també una mica—, sinó per la inseguretat, la timidesa o l’educació excessiva de l’espectador de recitals de poesia, que en la major part d’espectacles acaba arribant aquell moment en què et sents atrapat en el seient, enmig del públic, sense poder fugir —si no és perpetrant el teu propi espectacle— i escapar de la sala on té lloc la representació aberrant que ja no suportes més. Quina solitud que sents, en moments així!

Cert: que pocs recitals estan realment ben plantejats i ben duts a terme! Quina mà de coses poden arribar a fallar! De vegades és el lloc mateix, les condicions de l’espai on es duu a terme l’acte. Però quan el lloc és adequat i les qüestions tècniques estan ben resoltes, és a dir, quan els organitzadors han fet bé la seva feina, aleshores poden fallar els poetes o rapsodes. N’hem parlat a bastament en aquest blog, dels recitals, de les lectures de poesia, dels defectes que s’hi solen detectar, dels malentesos que poden convertir-los en afinats instruments de tortura dels assistents. Però no ens fa res tornar-hi, és el nostre deure. I sempre ho farem, malgrat una certa vehemència que no sabem refrenar, amb esperit constructiu, amb la voluntat de donar un cop de mà a qui l’accepti.

Parlem, doncs, d’un dels últims recitals a què hem assistit, un muntatge dedicat a Felícia Fuster. Un poeta i una poeta feien de rapsodes. Seva era la tria de peces: una selecció de poemes de Felícia Fuster que anaven intercalant entre un seguit de poemes d’altres autors de la poesia universal, bàsicament catalans, sud-americans i anglosaxons. El recital anava acompanyat d’una presentació de diapositives que s’anaven projectant en una pantalla situada al costat de la tarima que feia d’escenari. En cadascuna hi apareixia el nom de cada poeta, any de naixement i de mort, una fotografia i, en molts casos, un fragment del poema que es llegia. Primer error greu. La presentació, tal com estava plantejada, era del tot supèrflua; no només no afegia cap plus al recital, sinó que a més distreia l’espectador, que no sabia si havia de mirar cap a la pantalla i intentar llegir aquells fragments o mirar cap als rapsodes i parar atenció al que estaven recitant. Fer totes dues coses alhora no era fàcil ni aconsellable. El resultat: era fàcil perdre el fil dels poemes, que en general eren tirant a llargs i demanaven tota l’atenció del públic. La presentació, diguem-ho clar, feia nosa. Per acabar-ho d’adobar tenia un disseny molt discretet, cosa que contribuïa a empobrir l’espectacle.

La millor solució hauria estat prescindir-ne, que els mateixos rapsodes haguessin presentat breument els poetes i cada composició recitada. Això hauria permès evitar el segon gran error: 50 minuts de recital ininterromput amb una selecció amplíssima de poemes, sovint llargs, un plantejament que tan sols podia acabar amb l’extenuació de l’espectador. Cap referència prèvia als autors o al perquè de la tria, cap context per als poemes, cap pausa que trenqués el ritme, res. Únicament els textos pelats, que la major part d’espectadors desconeixíem. Al final, després dels aplaudiments inevitables, de compromís, quan el públic començava gairebé a alçar-se, va arribar a destemps una escarida i improvisada justificació de la tria.

Aquests dos errors, sigui com sigui, són fàcils de resoldre. Més complicat és polir els defectes relacionats amb la lectura en si: una dicció no del tot acurada, algunes pauses fora de lloc, un excés d’impetuositat que ranejava en l’afectació… Quan no saps si et parlen d’uns «ulls secs» o d’uns «ulls cecs», quan els rapsodes perden el fil momentàniament perquè han alçat els ulls del faristol i en tornar-hi no troben el vers, acabes desconnectant del text, fixant-te en detalls que et criden més l’atenció —la mà a la butxaca del poeta, l’èmfasi desmesurat de la poeta, etc.— i esperant que la cosa arribi al final. L’èmfasi, per cert, l’espectador l’ha de trobar en les paraules; si el rapsoda hi posa tant d’accent, sol passar que la força del vers es dilueixi enmig de tanta gestualitat.

I és una llàstima, perquè el recital prometia. Una oportunitat desaprofitada, potser. Però encara hi ha temps per esmenar detalls i reconduir l’espectacle. Em sembla que valdria la pena.

One thought on “La solitud de l’espectador de recitals de poesia

  1. Hola,
    sóc professora de la UA i estic fent una investigació sobre blogs que parlen de lectura en català. Em podríeu passar un correu electrònic per contactar amb vosaltres. Moltes gràcies!

    Anna

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.