El març d’aquest any ens va deixar Adam Zagajewski (Lviv, 1945 – Cracòvia, 2021), un dels poetes polonesos més importants dels nostres temps i un assagista també molt destacat. A L’Acció Paral·lela no volíem acabar l’any sense dedicar un apunt a aquest escriptor tan sovint admirat com a voltes bescantat al seu propi país, d’on va haver d’exiliar-se el 1982, perseguit pel règim comunista. Després de passar per París i pels Estats Units, el 2002 va poder tornar a Polònia. Però les crítiques que va rebre no provenien tant del règim —els règims no critiquen, persegueixen—, sinó de tots aquells que veien en ell un intel·lectual excessivament elitista, primmirat a l’hora de parlar de poesia, de literatura, de tot el que té a veure amb la cultura i l’humanisme.
Efectivament, Zagajewski era un intel·lectual exigent, minuciós. I s’hi mostra encara més quan parla de la poesia, gènere que ell despulla i deixa al descobert en els seus assajos. Un d’aquests és «Contra la poesía», inclòs en el llibre En defensa del fervor (Acantilado, 2006, traducció al castellà d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski), un text on recull el guant llançat per Gombrowizc amb el seu famós assaig «Contra els poetes». Zagajewski hi deixar clar d’entrada que Gombrowicz no ataca tota la poesia en general, sinó una determinada manera d’entendre-la, de fer versos; potser, al capdavall, una certa actitud que alguns poetes adopten davant de la creació i tot allò que el fet d’escriure comporta. De fet, Zagajewski es mostra aquí prou crític, especialment quan descriu la mena de versos que segons ell es limiten a fer els poetes de finals del segle XX i d’aquest nostre segle XXI. Al començament es pregunta sobre els arguments que hi ha contra la poesia. Parla dels poetes amateurs, de la inspiració, de la ingenuïtat…, de la poesia dedicada a cantar els sentiments, i rebat sense gaires problemes els arguments dels qui menystenen la poesia al llarg d’un discurs que avança a còpia de preguntes retòriques que ell mateix respon. Però el seu objectiu es concreta de seguida: la poesia que es fa avui. Vegem-ho:
Hoy en día, tal vez el material más utilizado en la poesía sea una especie de ironía disecada por la tristeza. No es fácil, pues, hacer de los poetas mensajeros de la euforia. (…) Tanto en los poemas románticos como en los contemporáneos no faltan ni la melancolía ni la ironía. Las encontramos ya en la poesía antigua; en el exilio, Ovidio no escribió versos alegres. Los románticos lloraron mucho. Los contemporáneos ya no lloran, sino que más bien permanecen en un estado de desesperación fría y elegante, interrumpido de vez en cuando por una carcajada lúgubre. (Pàg. 149)
Segons Zagajewski, el que molesta als enemics de la poesia és que aquesta es limiti a descriure estats d’ànim o a reflexionar sobre ella mateixa i no s’esforci a indagar gens en la condició humana, a jugar un paper més destacat en el món de les idees. Tornen, doncs, les preguntes: «¿Por qué tanta gente inteligente, ilustrada y culta vuelve hoy la espalda a la poesía? (…) Los pensantes, los que buscan respuestas a las preguntas de peso, tienen que dar la espalda a una poesía así: seca, narcisista y hermética.»
No és així bona part de la poesia que es publica avui dia? Som prou exigents i autocrítics? Diria que Zagajewski l’encerta de ple, i ho fa dient el que pensa sense embuts:
He aquí una propensión a mostrarse indulgente no sólo para con los poetas, sino también para con los novelistas, a tratarlos como se trata a los niños. ¡Has dicho una bobada, pero eres tan mono (qué carita tan linda)! Pero si tratamos la literatura en serio, a veces hay que rechazar alguna creación por muy «ingeniosa» que sea —por exemplo, debemos rebatir la mayor parte de la obra de Mayakovski, a pesar de que difícilmente se le puede negar una gran talento. (Pàg. 152)
Pensem-hi. A casa nostra ha acabat essent pràcticament impossible que aparegui una crítica negativa d’un llibre de poemes, un gest mal vist i condemnat sense pal·liatius. Qui s’hi atreveix sol ser vist com un envejós, un mediocre, un intrús o un llec. Aquesta inviolabilitat no tant de la poesia, sinó dels poetes, haurà de canviar tard o d’hora.
Per a Zagajewski una poesia que no encari els debats intel·lectuals de la seva època i que no busqui la veritat sobre l’home està destinada a quedar arraconada, a tenir una presència insignificant en el seu temps. No cal dir que l’assaig, magnífic, val la pena llegir-lo sencer. Tant aquest com els altres que estan inclosos a En defensa del fervor. L’autor polonès hi desplega les seves idees entorn de la literatura i l’art partint del comentari que fa d’altres autors i artistes polonesos, entre els quals hi ha el seu admirat Czeslaw Milosz, Simone Weil o Josef Czapski. Les seves reflexions són sempre acerades, concises, però apareixen endolcides pel to tranquil que desprèn la prosa de Zagajewski, fluida i capaç d’arrossegar el lector per tot un entrellat de connexions, a l’estil del millors llibres de Magris.
La poesia de Zagajewski també comparteix aquesta dualitat: és serena i contundent alhora, calmada i incisiva. Vegem-ne un exemple:
Tarde avanzada El sol quedó atascado entre ramas de árboles, el tiempo se detuvo en la vitrina del relojero. Largas sombras de casas y chimenas yacían cansadas en la acera. Enormes cuerpos de iglesias barrocas casi gemelos de galeones españoles se detuvieron por un momento en la bahía aunque no echaron el ancla. Las golondrinas quedaron inmóviles en los cielos, los paseantes quedaron atascados, algo inseguros, como pasajeros de un tren en medio del campo. Los que se sentaban en butacas de mimbre sorbían, más lentos que de costumbre, líquidos violetas; los camareros, tiesos en la carrera, como una inmóvil película muda. Un gato rojizo se entumece, alguien lo lleva de la correa. Y en un delirium tremens de éxtasis todos miramos sólo hacia una parte: allí donde crecía lenta la montaña de la noche, allí donde lento crecía nuestro exterminio. (Dins d'Antenas, traducció de Xavier Farré)
Zagajewski és un poeta que reflexiona sobre la poesia, un intel·lectual que es pregunta sobre el sentit i la funció de la seva tasca, sobre el paper de les lletres, l’art i la cultura en el món en què li ha tocat viure. Viatja, llegeix, observa, treu les seves pròpies conclusions, i tot plegat acaba apareixent sota la forma dels versos o narrat als assajos, a punt perquè el lector curiós gaudeixi d’una obra molt personal, que planteja moltes preguntes, assaja unes quantes respostes i ve carregada de ressonàncies: hi trobem il·luminacions benjaminianes, elucubracions que podrien pertànyer a un personatge de Musil…, i tot queda perfectament integrat en el discurs.
La cultura de masas actual, a veces divertida y no siempre nociva, se caracteriza por no tener ni la menor idea de qué diablos es la vida espiritual. No sólo es incapaz de crearla, sino que la mina, destruye y corroe. (Pàg. 156-157)
Un bon any per descobrir Zagajewski.
L'Acció Paral·lela 