Fill d’Europa

Per què no he llegit fins ara una bona tria de la poesia de Czesław Miłosz, això no ho sé pas. Hi ha una veritat com un temple: ni el lector més àvid, més selectiu i dotat de més hores lliures per dedicar-les a la lectura no podria abastar-ho tot, no podria evitar que li passessin per davant, sense veure’ls, noms d’autors i títols d’obres, que se li escapessin a través de la xarxa parada amb la màxima cura per pescar el bo i millor d’aquest vast oceà que és la Literatura en majúscula. Sempre hi haurà forats per tapar, llacunes per cobrir. Aquesta és la realitat de tot lector. Per sort, passa ben sovint que una determinada lectura n’arrossega una altra, ja sigui arran d’una citació, d’un comentari, d’una casualitat, o de qualsevol de les infinites connexions que els lectors poden establir entre obres i autors diferents. Cal comptar que també juguen un paper en tot això les dèries i els prejudicis de cadascú, un seguit de circumstàncies que fan justament el contrari: allunyar-nos de certs llibres de forma dramàtica, lamentable i a voltes definitiva, ja que és ben possible que determinats títols no tornin a posar-se mai més sota la nostra òrbita.

Vet aquí, però, que la lectura d’un recull d’assajos d’Adam Zagajewski va tornar a situar a l’abast del meu radar l’obra de Miłosz, de qui fins ara tan sols havia llegit l’esplèndid assaig La ment captiva, en la traducció del 2005 de Guillem Calaforra. Sortosament, encara és possible encarregar a la libreria el volum Travessant fronteres (Proa, 2006), una extensa antologia de la seva poesia preparada i traduïda per Xavier Farré. I així és com les darreres setmanes m’he immergit en la poesia d’un dels autors més destacats del segle XX.

La primera impressió que provoquen els versos d’aquest poeta d’origen lituà però de llengua i cultura poloneses —va néixer el 1911 a Šeteniai, quan la ciutat formava part de l’Imperi Rus— és que pesen més i alhora s’eleven més enlaire que molts dels versos que estem acostumats a llegir i, sobretot, que se solen publicar avui dia. «Ja hi som», deu pensar algú, i no pas sense un pèl de raó, «una altra d’aquestes generalitzacions que no van enlloc, un altre d’aquests estirabots de qui no té res més a dir.» És clar que jo podria contestar: «Ves, som en l’àmbit de la poesia; aquí tot és subjectivitat, tot s’hi val, cadascú opina el que vol i tothom té [la seva] raó.» No és ben bé així, cert: ni tot s’hi val, ni tothom té una certa raó, jo menys que ningú. Però els versos de Miłosz s’entossudeixen a suggerir-me aquesta idea: pes i volada. O potser no és una idea, potser és una impressió. El pes vindria de les idees que hi apareixen, del món de què parla, dels temes que travessen la seva obra poètica. Havent estat testimoni de fets clau del segle XX, especialment dels estralls de la Segona Guerra Mundial i dels règims totalitaris, Miłosz utilitza els versos per reflexionar i mirar de transcriure en paraules no només records i vivències, sinó també tota una meditació sobre els fets viscuts i la pròpia condició humana, en tants moments de la història marcada per les contradiccions que comporta ser conscients de l’existència del bé i del mal, de la veritat i la mentida… Una meditació que s’estén inevitablement cap a altres qüestions de pes, com ara la religiositat, la consciència moral o el paper que juga l’art en tot plegat.

La volada la proporciona la manera com Miłosz du a terme aquesta meditació: si per una banda és capaç d’establir un mínim de distància amb els fets, necessària per no convertir els textos en un plany personal i centrat en el «jo que pateix» —com passa en altres casos, com passa tant avui dia—, per l’altra aconsegueix inserir la seva obra en el fil de la tradició literària, fent que esdevingui una baula que connecta l’herència poètica dels qui l’han precedit amb el món contemporani. No li calen, per assolir els seus objectius, cops d’efecte ni imatges ben triadíssimes. Això sí, Miłosz, com bé destaca Xavier Farré al pròleg que ha inclòs a l’antologia, busca i explora formes diverses per anar adequant l’obra a les seves necessitats, cosa que desemboca en la gran diversitat de materials que es poden trobar als seus poemaris: composicions líriques, aforismes, reflexions, textos en prosa, etc.

No cal dir que la vigència d’aquesta obra és absoluta. Una altra cosa és pensar quina recepció pot tenir en els nostres dies. Vivim en uns temps grisos i tristos, a penes dissimulats sota una capa de pintura perquè no semblin tan decadents. Això la poesia de Miłosz encara ho pot resistir. El que no pot resistir és l’infantilisme d’aquesta època, la insostenible insubstancialitat que fa que papes i mames només es preocupin perquè els seus fills i filles no donin cops als tions i les tiones, perquè aquesta violència resulta que no és tolerable. Aquesta violència… La poesia de Miłosz, que no defuig cap ni un dels conflictes que ha sotraguejat l’home, es dreça com un monument literari que esdevé tot un testimoniatge del segle XX i un recordatori de les misèries que s’arrapen amb insistència a la condició humana. Llegint-lo, ineluctablement, ens empetitim, però també rumiem sobre el nostre pas per aquest món. Així doncs, llegim-lo, llegim-ne un poema:

Fill d’Europa

1

Nosaltres, a qui la dolçor del dia ens penetra els pulmons 
I veiem les branques que floreixen al maig, 
Som millors que aquells que periren.

Nosaltres, que fruïm del menjar mastegant-lo
I valorem plenament els jocs de l'amor, 
Som millors que els que enterraren.

Dels forns crematoris, de rere el filferro on xiula el vent de les inacabables tardors, 
De les batalles quan en l'espasme xicla el vent ferit 
Ens hem salvat gràcies a l'enginy i el saber.

Enviant els altres a un lloc més exposat, 
Esperonant-los amb crits per a la batalla, 
Fent-nos enrere en la previsible causa perduda.

Podent triar entre la pròpia mort i la mort de l'amic 
Vam triar la seva mort, pensant fredament: tant de bo passi.

Vam cloure les portes de les cambres de gas, vam robar pa, 
Sabent que el dia següent seria més dur que l’anterior.

Com correspon a la gent vam conèixer el bé i el mal.
La nostra maliciosa saviesa no te parió a la terra.

Cal reconèixer com a provat que som millors que aquells 
Crèduls, inflamables i dèbils que valoraven poc la seva vida.

2

Respecta les habilitats adquirides, oh fill d'Europa. 
Hereu de les catedrals gòtiques, de les esglésies barroques 
I de les sinagogues on ressonava el plor de la gent humiliada, 
Successor de Descartes i Spinoza, hereu de la paraula «honor», 
Fill pòstum dels Leònides, 
Respecta les habilitats adquirides en l'hora del terror.

Tens la ment entrenada, podent reconèixer a l'instant 
La cara bona i la dolenta de cada cosa. 
Tens la ment escèptica i elegant, que et dóna un plaer 
Desconegut els pobles primitius.

Guiat per aquesta ment, reconeixes a l'acte 
La justícia dels consells que et donem: 
Que la dolçor del dia penetri als pulmons. 
Per a això hi ha sàvies, però estrictes, normes.

3

No es pot parlar del triomf de la força 
Ja que aquesta és l'època en què venç la justícia.

No facis esment de la força, o t'acusaran 
Que d'amagat reconeixes doctrines antigues.

Qui te poder, l’agraeix a la lògica de la història. 
Torna a la lògica de la història el respecte que mereix.

Que els llavis que formulen una hipòtesi no sàpiguen 
Res de les mans que tot just falsifiquen l’experiment.

Que les teves mans que falsifiquen l'experiment no sàpiguen 
Res dels llavis que tot just formulen una hipòtesi.

Sàpigues preveure un incendi amb una precisió infal·lible.
Després crema la casa i s'esdevindrà allò que ha de ser.

4

Fes créixer la planta de la mentida d'una llavor petita de veritat, 
No imitis els que menteixen, tot menyspreant la realitat.

Que la mentida sigui més lògica que els fets, 
Perquè els cansats de voltar hi trobin consol.

Després d'un dia de mentida agrupem-nos en un grup triat, 
Ens picarem les cuixes rient quan algú faci menció dels nostres actes.

Prodigarem lloances anomenant-les comprensió enginyosa 
O alabances anomenant-les gran talent.

Nosaltres, els últims que del cinisme sabem extreure'n alegria.
Els últims que tenim l'enginy no gaire lluny de la desesperació.

Ja neix una generació mortalment seriosa 
Que pren literalment el que preníem nosaltres de per riure.

5

Que les teves paraules no signifiquin pel que signifiquen 
Sinó pel fet que han estat usades en contra d’algú.

De les paraules ambigües fes-ne la teva arma, 
Les paraules clares soterra-les a la foscor de les enciclopèdies.

No jutgis cap paraula, abans que els funcionaris 
No comprovin als fitxers qui la diu.

La veu de la passió és millor que la veu de la comprensió, 
Ja que els mancats de passió no poden canviar la història.

6

No estimis cap país, els països desapareixen fàcilment.
No estimis cap ciutat: fàcilment esdevenen ruïnes.

No conservis records perquè del teu calaix 
S’alçarà un fum verinós per al teu respir.

No tinguis afecte a la gent: la gent fàcilment desapareix 
O és ultratjada i demana el teu ajut.

No miris els llacs del passat: la seva superfície coberta de rovell 
Et mostrarà una cara diferent d'aquella que esperaves.

7

Qui parla de la història està sempre segur, 
En contra d'ell no s'aixecaran els morts per testimoniar.

Els pots atribuir els fets que vulguis, 
La seva resposta sempre serà el silenci.

Del fons de la nit sobresurt la seva cara buida.
Li conferiràs les faccions que et siguin necessàries.

Orgullós del poder sobre la gent desapareguda fa molt de temps 
Canvia el passat per a la teva pròpia, millor semblança.

8

El riure que provoca el respecte a la veritat 
És un riure amb què riuen els enemics del poble.

S'ha acabat el segle de la sàtira. A partir d'ara no ens mofarem 
De monarques ineptes amb paraules enginyoses.

Severs com correspon als constructors de la causa 
Ens permetrem solament agudeses falagueres.

Amb els llavis tancats, obedients a la comprensió 
Passem cautament a l'era del foc alliberat.

			Nova York, 1946
			(La llum del dia, 1953)

2 thoughts on “Fill d’Europa

  1. Arran del post que esmenta aquí, vaig començar a rellegir “La vall de l’Issa”, que al seu dia – potser més jove i mancat de més experiència lectora- no vaig gaudir tant com ara la història del jove Tomasz. Em va passar el mateix rellegint més autors que vaig llegir quan no tocava – “L’idiota” o “Els trens rigorosament vigilats”, per posar dos exemples- però que em van permetre tenir-los a mà passats uns anys i amb això vull dir que amb tot el que s’edita resulta impossible arribar a tot. Per sort, hi ha molta literatura que no m’interessa massa.

    He llegit el poema. L’hauré de rellegir. M’he quedat amb l’enemic del poble, de moment.

    Salutacions

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.