El peatge

Gasòfia. Caca. Engrut. No jutjo un autor, ni jutjo tota la seva obra: tan sols un llibre. I aquest llibre és L’animal moribund, de Philip Roth (La Magrana, 2002, tradució de Xavier Pàmies). Un llibre que no està destinat a ser un clàssic. Apareguda l’any 2001, just per inaugurar el segle, aquesta novel·la va veure la llum el mateix any que l’Austerlitz de Sebald. Sí, i tant, són dos llibres que no tenen res a veure, que no es poden comparar per enlloc. Però Austerlitz és ja un clàssic i L’animal moribund

…és com una d’aquelles pel·lícules setanteres que avui se’ns fan insuportables perquè cada dos per tres les dones hi reben bufetades a la cara i plantofades al cul, són objecte de comentaris masclistes i acaben despullades al costat d’homes que no s’han tret ni l’americana, i tot gratuït, perquè sí, perquè així eren aquelles temps, perquè era… Un moment, un moment: ho admeto, m’he deixat dur per la primera impressió, per un impuls irreflexiu després de llegir les primeres cinquanta pàgines d’una novel·la que en té cent quaranta. Continuaré, doncs, llegint…

[L’endemà] Bé, ja ho he fet, ja he acabat el llibre. No em desdic de cap de les paraules escrites fins ara; només les matiso. Roth, en aquesta obra que tanca la trilogia protagonitzada pel professor David Kepesh, ens parla un cop més d’un home madur que ens explica com sedueix jovenetes de vint-i-pocs anys i com les sotmet sexualment i en fa el que vol. En aquest cas, però, l’home transita ja per la seva sisena dècada i veu com s’acosta a la decrepitud, circumstància que el duu a reflexionar sobre la seva trajectòria i el moment en què es troba.

És això només el llibre? No, per descomptat. No pot ser pas en va que Roth sigui considerat un gran escriptor. Però tampoc és en va que una bona colla de grans lectores que conec no tinguin cap interès a llegir Roth o no hagin passat de les primeres pàgines d’alguna de les seves obres quan han fet l’intent de llegir-la. Indiscutiblement, Roth escriu bé, sap el que es fa, i sap com jugar amb el lector i parar-li trampes. És el que passa a L’animal moribund: l’autor fa trampa, i jo hi he caigut de quatre grapes. Vol que vegem un personatge menyspreable i repulsiu, i veiem un personatge menyspreable i que ens provoca repulsió. I ens fa l’efecte, quan comencem a llegir, que això serà tot: mer exhibicionisme. Però no. Roth també vol explicar-nos moltes altres coses. Vol parlar-nos d’un tema tan universal com són les relacions complicades entre pares i fills. Vol disseccionar la culpa —i la necessitat, potser, de l’absència d’aquesta culpa— en el món occidental provinent de la cultura judeocristiana. Vol parlar-nos de referents culturals, de la llibertat, de la «prosperitat tenebrosa» i la «felicitat universal» que representa que governen o guien la nostra societat, tot i que més aviat l’encaminen cap a la decadència i l’atzucac. I, esclar, vol parlar-nos de l’home, dels seus instints, de la seva consideració d’animal.

Però passa una cosa: per comprovar què pensa Roth de totes aquesta qüestions, sobre algunes de les quals en fa molta via a parlar-ne perquè ho fa d’una forma tangencial, ens hem d’empassar pàgines i més pàgines de filigranes sexuals que a certs lectors ens importen ben poc i que mostren una visió de les relacions entre home i dona molt ancorada en una època determinada, i que voldríem veure superada per bé que els nostres, de temps, no ens permeten ser gaire optimistes.

Per això al final un arriba a la conclusió que Roth té coses a dir, que en aquesta novel·la ja en diu moltes, però que el peatge per arribar al moll de l’os potser no compensa el viatge. Per mi, no.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.